Joan Colomo

Joan Colomo, també a la Diagonal

Text: Paula Pèrez

Foto: Víctor Parreño

Hi ha gent amb la que connectes molt, 
Hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol, 
Hi ha persones que et faran tirar endavant, 
Hi ha amics que sempre t'acompanyaran. 

Amb el seu pèl curt fregant-li les orelles va entrar en aquell túnel metàl·lic que desemboca a la Sala Bikini. Sabates de xarol color burdeus de taló alt, camisa folgada de ratlles per dins d'uns vaquers slim negres. Es va girar per comprovar que els altres peus que retrunyien en el sòl eren els de la seva amiga, i es va sentir reconfortada al veure-la per sobre de les rodones ulleres. Ni tan sols coneixia a Joan Colomo, però aquí estava, acompanyant-la. A casa havien escoltat alguns dels seus temes més coneguts: L’ocell, de “Contra todo pronóstico” (B-Core, 2009); Màgic, de “Producto interior bruto Vol. 1” (B-Core, 2011); i Les coses, del seu nou disc “Sistema” (B-Core, 2016), i al cotxe van posar el disc sencer de “La fília i la fòbia” (B-Core, 2014), el seu favorit. 

Baixant les escales van escoltar la veu d’Elsa de Alfonso. Tenien el mateix cabell. Serà que totes les undergrounds barcelonines com tu porteu el mateix estil, li va dir la seva amiga amb la clara intenció de putejar-la. Era graciós perquè era veritat. El públic no era massa heterogeni. A Elsa la acompanyaven Los Prestigio: Borja Rosal (Extraperlo), Pau Riutort (Beach Beach, Extraperlo), Laura Antolín i Marc Ribera (ambdós de Doble Pletina). I a ella li acompanyaven unes ganes boges de beure, fumar i ballar. Hi havia un noi al altre costat del escenari que no deixava de mirar-la. Estava amb un grup, dels quals una dona portava un vestit que ja semblaria old-fashioned a la època de Sonrisas y Lágrimas. La veritat és que aquest dijous solament li venia de gust estar amb la seva amiga.

Hi ha alguns que els veig de tant en tant, 
Altres que ja no els veig quasi mai, 
però a tots els porto molt dins del meu cor, 
de vegades no me'n adono que tinc molta sort.

Al fi, Joan Colomo. Setmanes esperant aquest moment. Mesos, fins i tot. Com serà en directe? El més a prop que havia estat de veure a Joan Colomo en concert va ser l'estiu passat, quan va visitar una amiga a Andalusia. Un dels seus companys de pis havia viscut una temporada a Barcelona i, entre birres i porros, va agafar la guitarra i adaptant una actitud de lletraferit va murmurar les cançons del cantautor català mentre que les nou persones que estaven en aquest saló pobrament il·luminat li van fer els cors. Va ser màgic i meravellós. 

A la Diagonal estava la cosa més animada. Van fer palmes, van saltar, van riure amb les bromes chanantes que feia. “Tocarem 29 cançons, però no crec que ens deguem donar molta pressa perquè cadascuna dura un minut JAJA”, va dir el celoní. Ja estaven gairebé al final quan, desprès de moments de baixada i pujada emocional, va tocar Els Amigos. La seva amiga estava despistada demanant el segon Gintònic, però a ella li va caure una llàgrima d’emoció... Joan Colomo. Qui es Joan Colomo? Reuneix a modernetes i a gent més madura. És friki i és seriós. Combina castellà i català sense molt criteri. I sobre tot es feliçment trist, o tristament feliç. 

Amics!, no us amoïneu, 
tot anirà bé, esteu on esteu, 
el que hem viscut no ens ho trauran 
i el que hem de viure és a les nostres mans.

Per a més informació:
www.bcoredisc.com/bandas/joan-colomo
www.curtcircuit.com

Xarim Aresté + Caïm Riba

Esperits lliures

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Xarim Aresté, guitarrista conegut com a líder de Very Pomelo i associat a Sanjoxex, Maika Makovski, Paul Fuster o Sopa de Cabra actuava divendres passat, dins del marc del Curtcircuit, a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Hi presentava La rosada (Bankrobber, 2015), el seu segón treball en solitari, un disc doble on es mou entre la fanfàrria de carrer, la profunditat del soul, les fibres acústiques i el pop. 

El festival convidava també a Caïm Riba (que el passat mes d'octubre celebrava els seus vint anys dalt de l'escenari, aquí) que va tocar alguns temes del seu primer disc després de la seva aventura amb Pastora, A 306 Km (Music Bus, 2014), i una 'primícia sortida del forn' que porta per títol El teu món.

En el directe, Xarim Aresté va ser atrevidament bàsic; acompanyat de baix, teclat i batería, 'sense els vents, falten els bons' -va dir entre somriures-, va recuperar temes de la seva trajectòria. Les lletres senzilles de les seves cançons i la seva desmanegada dicció reforcen amb màgica naturalitat i brutal contundència l'esperit fresc i lliure d'aquest músic de carrera polièdrica, sempre inquiet i molt crític amb sí mateix. 

Van sonar gairebé totes les cançons de La rosada, més melòdiques i detallades, i algunes d'inèdites com la La flor, o la ja coneguda i lluminosa Oh Helena, estenada recentment amb el Conjunt del Miracle, molt narrativa, en aquest sentit, molt Dylaniana.

Per a més informació:

www.bankrobber.net/ca/xarimareste

caimriba.com

www.curtcircuit.com

Nakany Kanté + Calima

Nakany Kanté

Calima

El ritme de l'alegria

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Nakany Kanté és una jove cantant nascuda a la República de Guinea, Guinea-Conakry -un dels epicentres de la música mandinga-, i establerta a Sabadell des de fa sis anys. Divendres passat, dins del marc del Festival Curtcircuit presentava a la [2] de l'Apolo, el seu segón àlbum Naka (Slow Walk Music, 2016), un disc on combina sons tradicionals amb rítmiques actuals i que dóna lloc al què alguns anomenen afro-pop malinké, el dialecte mandinga amb el que ella s'expressa habitualment.  

Va obrir la nit Calima -grup convidat format per músics de diferents orígens i cultures, liderat per Juanlu Leveprost, membre original d'Ojos de Brujo-, que celebrava el desè aniversari de la seva proposta transhumant a base de rumba amb tocs orientals (amb l'ex-Miga Lisa Bause al violí), flamenc, hip hop i bossa nova.

Nakany Kanté va sortir a l'escenari descalça i ballant amb la corista, i amb  clara voluntat comunicativa va anar explicant el significat d'alguns títols i de què va cada cançó: Kitibana, contra l'odi i el rancor; N'torola, sobre la desigualtat entre homes i dones; Yala Fou, on parla de les ànimes sense rumb; Kanakasi, dedicada al seu germà petit que se'n va anar a Conakry dient que no tornaría i, com si conegués el seu destí, pocs dies després va morir... Cançons tristes que li serveixen per "desfogar-se" davant la complexitat del món o  "per vèncer el dolor" d'algunes experiències personals - va dir-.

Però tot això expressat amb una paradoxal alegría i una plasticitat aplastant, tant ballant frenèticament, contagiant somriures i despertant complicitats, com estrenant-se amb la guitarra fent de cantautora a Bidenou, on denuncía  l'abandonament dels nens, molt més íntima i personal.

Ja en els bisos, Tougna  que traduït vol dir La veritat i que explica que abans que mentir és millor callar. No va ser un concert per desconnectar, sinó tot el contrari, al sortir d'allà el que venia de gust era respirar, riure, petonejar i menjar... Les ganes de viure es van imposar!

Per a més informació:

www.nakanykante.com
www.calimacolores.es
www.curtcircuit.com

Let's: WAS + Estereotypo + Technopolitans

WAS

Per aquest grup no hi ha passat. Abans de Gau Ama, tot és història.WAS ha pres tots els elements necessaris per reivindicar unes arrels pròpies i recrear-les a través de sons contemporanis. Una revolució sònica a la disposició del ball que inclou elements del folklore basc amb instruments centenaris, pop electrònic i  house. 

Mai s'ha fet a Euskadi res igual. Han col·laborat els txalapartaris Oreka Tx i Cris de Belako. Produït per Jon Aguirrezabalaga i barrejat per Alex Ferrer. Gau Ama representa una nova era no només per al grup, sinó per a part d'una escena que busca transcendir sense perdre la identtat. 

Etereotypo

Després dels seus dos primers discos, Join the Electro Funky Party! (2009), Love your city (2010) frescos, explosius, frenètcs, taquicàrdics, creats entre concert i concert, d'una gira gairebé ininterrompuda, en cinc anys, i després del seu últm treball Estereotypo (2013), la banda fa un pas més amb aquest nou disc,El ingobernable azar (2015), escrivint les cançons en castellà, una cosa que portava des de fa temps rondant en els plans del grup.

La intensitat dels directes d’Estereotypo, combinant la seva música festva i additva amb una cuidada posada en escena, ha situat al trio Santanderí com una banda consolidada dins del panorama independent nacional.

Technopolitans

La ciutat comtal ha alimentat la creatvitat dels dos components, que durant anys han partcipat en múltples projectes musicals (Falling Elephants, The New Beat Generaton, Hate And Love At Home) i que ara presenten el seu EP Some Fun.Els dos membres de Technopolitans compten amb una sessió de directe en la qual aprofundeixen en els temes del seu primer treball des d'una òptca DJ a la qual sumen els elements en viu, la qual cosa dota al seu espectacle de major frescor i possibilitats sonores. Pròximament presenten el seu segon Ep Contains Music.Let's Festival

Per a més informació:

www.was.band

www.estereotypo.com

www.technopolitans.net

letsfestival.cat

'77 + Schizophrenic Spacers

Rock en estat pur

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Encara que la Terra giri al voltant del Sol i que els dies se succeeixin inalterablement, el temps no sempre va endavant. O potser sí, segur que sí! Però també pot passar que, de sobte, un gest ho capgiri tot i, llavors, com per art de màgia, et fagi viatjar al passat. Dissabte, 5 de març del 2016, a la Sala Bikini de Barcelona, el temps va recular fins aturar-se a mitjans dels setanta.

Però el concert de dissabte no anava de nostàlgia, sinó d'autenticitat. Hi actuaven Schizophrenic Spacers i '77, dues bandes de rock de Barcelona que van oferir intensitat, volum i espectacle. 

Els Spacers presentaven el seu darrer treball, Macumba. Live At Last (RockDising Productions, 2015), un doble disc enregistrat en directe a la sala Rocksound del Poble Nou. Amb el carisme i la veu d'un  Lon Spitfire absolutament posseït,  el quartet es va moure per diferents camins: temes propis -com Hipocrite Sun, There Goes To Misery o la incendiària Sick Minds-, i  desacomplexades versions:  des del soul de Rufus Thomas amb Walking the dog fins el hard rock d'Alice Cooper amb Under My wheels.

També per '77 aquest concert era molt especial perquè coincidía amb el desè aniverasari de la banda,  també perquè després de dos anys de gira europea presentaven nou àlbum Nothing's Gonna Stop Us Now (Century Media, 2015). Un dels arguments més convincents d'aquesta banda, és el seu directe. Amb els quatre discos publicats fins ara han arribat als fans del rock clàssic però en directe poden posar-se a la butxaca tota mena de públic. Camises obertes, pantalons de campana i melenes al vent... Transmeten força i diversió. Entre les noves peces van brillar les enèrgiques Street Dogs, Come On & Join Us, i sobretot, It's Allright. Però també temes més coneguts com Stay Away From Water, Big Smoker Pig o dues versions, We Will  Rock You, de Queen i The Hammer dedicada a Lemmy Kilmister que van fer embogir tothom, a l'escenari, samarretes i camises van volar i a la sala, per poc.

Estètica setantera i actitud  cent per cent rockera, entenent  per fí, el rock com a matèria cultural de primera divisió. Sense fragmentacions, sense prejudicis. Rotund.

Per a més infromació:

www.facebook.com/77rocks

schizophrenicspacers.com

www.curtcircuit.com