diumenge, 24 de maig del 2015

Los Planetas

Los Planetas





Pájaro Jack



El primer que un es pregunta en saber que hi ha quatre temes nous de Los Planetas no és tant si són bons o dolents. El que un es pregunta és si tornen els superherois indie -amb l'artwork de la Marvel a càrrec de Al Barrionuevo-, els dels hits que van capitanejar un parell de generacions o si torna la psicodèlia jonda, la de la llegenda i l'òpera, la que plasma la seva aposta sònica sideral a sobre del palimpsest flamenc dels 20 i els 30. 

Hi ha tonades refrescants, idees pugnants i densitat planetària? Com i quant quallen spacerock, indiepop i el magisteri d'un mestre lliure com Morente amb l'experiència acumulada al costat dels granadins el 2015? Tenen J, Florent i companyia més obres i temes claus a la màniga? Com és el nou de Los Planetas? Com és? Pop psicodèlic o flamenc?

És una pregunta amb trampa. Los Planetas, a banda de forjar una carrera disc a disc, també estan creant obra en bloc. Tot afegeix, encofra, commuta, arrebossa. En cada nova operació hi ha un intent que aquí hi hagi alguna cosa nova, però també que estigui tot el que ja porten dient; anava tot de debò. De fet, la resposta a si pop (psicodèlic), rock (radical aquí, com veureu) o flamenc (segons Morente) és les tres coses.

“Dobles Fatigas” és un EP, però alimenta com un àlbum. Quatre nous temes a menys de 20 minuts que, sens dubte, orbiten al voltant de Los Planetas. El Segell del Primavera.

Per a més informació:

dimarts, 19 de maig del 2015

Loquillo & Nu Niles. Código Rocker

El disc enregistrat per Loquillo & Nu Niles no només representa un dels més excitants llançaments discogràfics dels últims temps, ja que també s'han unit forces per presentar-lo en directe durant el mes d´abril per tota la geografia espanyola.
Aquesta exclusiva gira, ja que només tindrà lloc a l'abril, arribarà a la sala Razzmatazz de Barcelona el dijous 14 de maig dins del Guitar BCN, el que suposa el retorn del Loco al festival després del seu aclaparador sold-out a la passada edició.
Per aquesta ocasió, apart de les 14 cançons que conté el nou àlbum Código rocker, els seus autors han preparat una selecció de fins a 30 cançons -totes clàssics en la carrera de Loquillo -que aniran interpretant en els diferents shows- un autèntic retorn als orígens rockabilly per part d'un artista imprescindible en el panorama del millor rock espanyol.

Per a més informació:
www.loquillo.com
www.theproject.es







dilluns, 18 de maig del 2015

Micah P. Hinson




Ja fa 10 anys que Micah P. Hinson va irrompre en el panorama musical com un d’aquells fenòmens tan rars que, en qüestió de segons, posen d’acord públic i crítica. D’on havia sortit? La seva turmentada vida personal -amb addiccions vàries i visita a la presó inclosa- afegia morbo a una veu que semblava més d’un vell bluesman del Mississippí que d’aquell jove de 23 anys que, de mica en mica, s’ha acabat convertint en una mena de Johnny Cash de la generació indie. Celebrem, doncs, com es mereixen, els 10 anys del seu debut, Micah P. Hinson & the Gospel of Progress (2005), el disc que el va treure de la misèria i va donar a conèixer al món la seva veu punyent, polsegosa i clavada en les arrels de la música nord-americana. 

Per a més informació:
micahphinson.com


dissabte, 16 de maig del 2015

Brunch Electronik #4







No hace falta sol para lucirse


Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño


Métricas frenéticas. Choques no del todo inocentes. Pastillas voladoras. Excéntricos ropajes y pelajes. Pero, sobre todo, la diversión que genera la confusión. O al revés. Sí, la confusión que genera la diversión. La fiesta atrae tanto porque aquel viernes a las tres de la mañana en esa discoteca eres feliz, no importa las preocupaciones que tengas porque, sea real o ilusoriamente, eres jodidamente feliz. Pero eh, espera. A plena luz del día cuando el reloj marca las cuatro de la tarde de un domingo haces exactamente lo mismo y te sientes todavía mejor. Estás en el Brunch Electronik Barcelona 2015.

Un sabio pensó una vez que en un festival de música electrónica no tienen cabida los niños. Y otro aún más sabio le llevó la contraria. Patines, camas elásticas, rocódromo y demás actividades mantienen a los niños entretenidos mientras los padres modernos que son increíblemente felices siendo padres tienen la excusa perfecta para emborracharse digo divertirse sin perder de vista a los nenes. Con esta mezcla de edades, nacionalidades y gustos, las reglas no están muy claras y por eso la fauna extravagante aflora. El único requisito tácito que se implantó fue la necesidad abrumadora de llevar gafas de sol en todo momento. Que el 26 de abril estuviese nublado, es decir, con el sol en algún lugar recóndito muy lejos de cualquier vista por privilegiada que fuere, era una circunstancia de consideración menor.

Entrar en el Poble Espanyol un día de Brunch es como entrar en otro mundo. Hay como muchas cosas a la vez y no se sabe bien dónde dirigir la mirada. Lo primero que se suele hacer es coger algún tipo de bebida alcohólica para que así se aclaren las ideas. Después, evidentemente, hay que comer, que por algo le llaman Brunch. La comida es exclusivamente vegetariana porque a pesar de llevar encima diez birras (y más cosas) sigues siendo una persona muy concienciada con tu salud. En ese recinto no te queda otra que divertirte y hay muchas distracciones para que consigas tu objetivo. Por ejemplo, hay mercadillos de ropa. Porque igual te estás bebiendo tu Spritz tranquilamente y de repente sientes un vacío en el armario que sólo puedes llenar con esa camisa o esas gafas de sol (nunca son suficientes). Hay que estar a todo. Somos jóvenes y tenemos que aprovechar cada migaja de vida.

Las personas se mueven felices y despreocupadas. Está igual de bien si llevas dentro el ritmo ragatanga desenfrenado como si tu mundo interior es más chillout y te va eso de sentarte y hablar. Es la libertad total. Que por algo vivimos en una ciudad tan cosmopolita. Es como un after, pero sin la decadencia de los afters. Bien pensado no tiene demasiado que ver. Pero como no tiene que ver con nada socialmente integrado, hacer comparaciones es una tarea complicada. Coges otra sangría para que la inspiración no decaiga. Dicen por ahí que el lunes es el mejor día de la semana para curar la resaca. Pasan las horas y la gente ya se va animando más en serio. Cualquier motivo es bueno para darlo todo, o un rayo de sol oh oh oh, o una fotógrafa desde el balcón de encima del escenario. La gente bailotea de forma muy boyante mientras los DJ’s hacen la suya. Y es que Sau Poler, Pional y el irlandés Mano Le Tough no son pocos motivos para venirse arriba.

Los personajes que allí hay tienen estilos muy heterogéneos que comparten esa zarrapastrosidad meticulosamente calibrada tan propia de nuestros días. Se pasean satisfechos con sus radiantes ropas de una procedencia y temporalidad de otra dimensión como mínimo. Lo mejor es que tanto pueden ser de una tienda vintage de la Berlín más underground como de un puesto guiri en Puebla de Sanabria. También pueden ser la última revolución de Londres o lo que se ponía tu madre en los años 80 para ir a comprar el pan. Es difícil, pero si ignoras las lecciones estilísticas que van azotando a cada paso dado, los DJ’s conseguirán que te fusiones con la música. ¡Vaya! Entre tanto floripondio casi se olvida por lo que estamos aquí, por la música.

divendres, 15 de maig del 2015

Pegasus, Joan Miquel Oliver







Compositor, lletrista i guitarrista d’Antònia Font, el també escriptor Joan Miquel Oliver publica el seu nou àlbum, tercer de la seva carrera en solitari i primer desprès de la dissolució de la llegendària banda mallorquina. Editat i distribuït per Sony Music, Pegasus és el resultat d’un procés de producció veritablement herculi: acabada la seva segona novel·la, l’encara recent Setembre, octubre, novembre (L’altra, 2014), l’incansable creador illenc va gravar al seu estudi i en la més estricta intimitat tots i cadascú dels instruments, tot recavant l’ajut d’en Quimi Portet per enregistrar las veus i realitzar les mescles.

Mesos de feina en paral·lel a la gira del Col.lectiu Eternity, el projecte que comparteix amb Sisa i el ja esmentat Portet, que cristal·litzen en el millor disc de la seva carrera, un pas de gegant respecte a Surfistes en càmera lenta (2005) i Bombón Mallorquín (2009), i minut zero del futur d’un artista que no deixa de créixer en el terreny interpretatiu. Fina Estampa

Per a més informació:
www.finaestampa.es
www.theproject.es


dilluns, 11 de maig del 2015

Siniestro Total i M-Clan: Primavera a L'H








Rock a L'Hospitalet


Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño


Samil és una platja de Vigo, ciutat natal de Siniestro Total. Però la nit del 25 d'abril estaven a més d'1.000 km d'aquest lloc on la pluja és art, tal com diu la seva cançó Miña Terra Galega. Estaven a L'Hospitalet de Llobregat, amb motiu de les Festes de Primavera. Per això a la seva cançó Rock en Samil, de l'àlbum Bailaré sobre tu tumba, caldria canviar-li una mica el nom. Encara que el missatge es manté: “hoy me voy a divertir”. Però no estaven sols, sinó que aquest doble concert va acollir també als murcians M Clan.

El lloc que va rebre a aquests dos grups claus de la música espanyola de finals del segle passat va ser el recinte de la Farga. Dos grups, per cert, que lliguen tant Como el aceite y el yang, cançó inclosa en el seu penúltim disc Country & Western, que diu així: “no nos podemos mezclar, somos Silvestre y Piolín”. Deixo al lector pensar qui és Piolín, mentre penso que Siniestro Total té tantes cançons que es podria mantenir una conversa sencera solament citant els seus títols. Però tot això és un altre tema.

La Farga, dèiem. Potser un lloc massa gran per les persones que hi havía. Però també és veritat que el plat fort d'aquest conjunt de concerts no era ni el rock, ni l'actuació de Rosario de la nit anterior, sinó que adolescents acompanyades de les seves mares i les seves amigues adolescents van muntar un campament fora del centre comercial fent cua per veure als cosins petits d'Andy i Lucas. Es diuen Gemeliers (gemelos + beliebers). Cal reconèixer que el missatge és directe. (La resta de concerts era a les nou de la nit, però en aquest cas es va fer una excepció i va ser a les set de la tarda perquè els organitzadors respecten molt l'hora límit d'anar-se al llit de les nenes assistents a l'espectacle).

No més de deu persones saltaven vessant cervesa mentre cridaven brams que la seva ment confonia amb les lletres de la banda gallega. Encara que pocs, ells segueixen fent realitat allò de punk's not dead. Siniestro Total, després de tocar alguns dels seus grans èxits com ¿Quienes somos? ¿De dónde venimos? ¿Adónde vamos?, España se droga o Cuánta puta y yo qué viejo, es van acomiadar donant pas a M Clan.

Les primeres files es preparaven. Va arribar el moment que la gran majoria del públic assistent estava esperant. Amb molt ímpetu va entrar Carlos Tarque i de la mateixa manera va ser rebut. Els crits i les birres van deixar de tenir cabuda perquè els selfies van començar a volar. Es nota que el grup està canviant la seva estratègia, ja que van sonar molt alegres i enèrgics i no de la manera poètica i "pausada" a la qual tenen acostumats als oïdors de Cadena Dial. Amb Llamando a la Tierra el públic va arribar a un èxtasi col·lectiu. Les parelles s'abraçaven, els amics se somreien i algú més solitari gravava l'espectacle en vídeo. Però tots compartien el mateix: aquesta enorme satisfacció de cantar la lletra que havien escoltat un nombre infinit de vegades, però aquest cop si, a pocs metres del grup que l'ha creat (o casi).

Per a més informació:
siniestro.com
www.m-clan.tv
www.theproject.es







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...