 |
| Le Parody |
 |
| Beach Beach |
 |
| Extraperlo |
 |
| Los Punsetes |
 |
| The Saurs |
 |
| The Parrots |
 |
| El Coleta |
 |
| Guadalupe Plata |
El Cara-B no és de segona divisió
Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño
Per anar picant: Pakoras, que són bunyols hindús amb verdures de temporada amb salsa de iogurt. Aquestes són les coses que mengen els que porten jerseis vuitanters, gorres de colors estranys i botes lluents de xarol.
El Cara-B era un niu de moderns. Però molt moderns. Tan sols la gent que es moderna amb un veritable afany per ser-ho, es recorre la ciutat i més enllà per anar a la Fàbrica Fabra i Coats. Això es autenticitat i la resta son gafapastes de segona-B.
Desprès del sold out de l’any passat, aquest festival de cultura musical independent arriba a la seva segona edició amb més força. Prova d’això és que hi van haver dues jornades en comptes d’una i qui sap, potser l’any que ve en siguin tres?
Els Guadalupe Plata van deixat un regust de qualitat i de potència sonora a la recta final del festival amb la seva fusió de blues i rock, però no van ser els únics que feien moure els peus. La frescor va estar encarnada per The Parrots, que són la revelació indie a Espanya i també als Estats Units i a alguns països d’Europa. Tot i que el grup encara no té un àlbum al mercat, als seus concerts fan valer el que molts diuen, que tenen una trajectòria molt llarga per davant.
El punt estrafolari el van donar Los Punsetes. Absolutament estàtica com si fos un maniquí, la Ariadna va cantar les lletres amb un vestit excèntric com ens té acostumats, no és casualitat que sigui anomenada “la cantant dels 100 vestits”, segon S Moda. També hi va haver alguna sortida més estrident, com la d’El Coleta, amb un rap que alguns anomenen singular i altres una mica passat de rosca. En canvi, i encara que seguien la mateixa línia, Yung Beef si que va demostrar que sabia fer rap i mesclar-lo amb molt més criteri amb la música electrònica. Una altre que sabia combinar ritmes electrònics i crear així el seu estil era Sole Parody, que amb la incorporació del folk creava un so nou i molt personal.
El compositor i cantant viguès Sen Senra també va destacar pel mateix motiu: personalitat i desenfado. Com casi todo el festival.
També vam gaudir del Cara-B Clips, el certamen de videoclips musicals que es podien veure a l’entrada del recinte. Per rematar, com no teníem suficient amb música en directe i productes audiovisuals, l’apartat VISUAL va ser la mostra dels millors cartells de concerts del passat any amb flamants novetats, on el disseny gràfic es convertia una vegada més en un producte de golosa adquisició.
Així mateix, el festival es va confirmar com un projecte integral, amb vocació de ser el reflex de l'estat actual de l'escena nacional, barrejant en el seu espai a les tendències musicals i artístiques que intervenen en la creació d'aquest món musical.
Per a més informació:
