dilluns, 21 de juliol del 2014

TAR Warm up Party amb Jimmy Cliff










Han passat més de 50 anys des que Jimmy Cliff va trepitjar per primer cop un estudi de gravació. Darrere seu queden més de 40 anys des de The Harder They Come, més de 25 milions de discos venuts, un Grammy al millor àlbum reggae per Rebirth, la Jamaican Order of Merit i un lloc destacat al Rock&Roll Hall of Fame. El seu llegat es, sens dubte, una de les principals influències en la cultura global, com a veu del poder i la consciència social.
Com a un dels més grans ambaixadors del reggae, Jimmy Cliff ha apropat Jamaica a tots els racons del planeta amb la seva música. Els seus primers èxits arribaven amb temes com “Hurricane Hattie” (1964) o “Wonderful World, Beautiful People” (1969), però no va ser fins a 1972 quan, de la mà de la pel·lícula i l’àlbum The Harder They Come, la seva carrera impactava a Jamaica, a la qual cosa va seguir l’èxit més enllà de les seves fronteres. A la banda sonora hi trobem cançons destacades com “You Can Get It If You Really Want”, “The Harder They Come”  “Many Rivers to Cross”, que obren la porta del reggae a un so universal.
Una llarga trajectòria, ferma i carregada d’èxits, és el que representa aquesta llegenda del reggae. Entre les seves nombroses col·laboracions podem destacar les que ha fet amb artistes com The Rolling StonesElvis Costello Annie Lennox, a més de molts altres que han fet versions d’alguns dels seus temes, com Bruce Springsteen l’any 1980, qui va popularitzar de nou “Trapped”Bob Dylan ja deia del seu “Vietnam” que era la millor cançó protesta que s’havia escrit mai. Anys després era el mateix Cliff qui tornava a les llistes d’èxits amb la seva versió de Johnny Nash de “I Can See Clearly Now”.
El 2012 va ser l’any del seu nou llançament, després de set anys sense novetats discogràfiques. De la mà de Tim Armstrong, frontman de RancidJimmy Cliff donava vida a Rebirth, l’àlbum amb el qual va guanyar un Grammy i amb què recuperava aquell so dels seixanta i els setanta que ha fet tant per a la música reggae. La seva tornada a Barcelona és, clarament, una de les millors notícies de l’any.






dimecres, 16 de juliol del 2014

Canet Rock 014

Canet Rock, llibertat de sol a sol


Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño


Barrets de palla, ulleres de sol i totes les entrades venudes. Aquesta era la primera imatge que oferia el recinte del Pla d’en Sala, en una tarda que obria les portes al contrast generacional. Colles d’amics vingudes d’arreu dels Països Catalans. Avis, pares i fills entonant les mateixes cançons. Fins i tot, entre braços i cotxets, els més menuts eren bressolats per les primeres cançons del Canet Rock.

Músics i públic, van recuperar el fil històric i emotiu de les edicions dels anys 70. No només es va evocar un continu gest de complicitat i d’apropament al passat, sinó que van aconseguir reinventar-lo. Els temps han canviat, sí, però la música continua tenint una dimensió social molt important a Catalunya. I potser no es tracta de perseguir l’etiqueta del rock, de filar prim amb els estils i passar-los per un filtre catalogador; sinó de valorar l’actitud, el compromís i la varietat musical que tenim. Perquè durant més de 13 hores, el Canet Rock va oferir una carta on tothom hi podia trobar els seus gustos i reconèixer les seves predileccions.
A mesura que caminaven, o més aviat ballaven les hores, l’escenari s’anava endinsant en un viatge cronològic, on es van succeir les propostes dels principals moviments dels darrers 40 anys. Una combinació que clicava l’ullet al rock català, que repassava la Nova Cançó amb la veu del Manu Guix, i que s’apropava a referents de l’actualitat com Txarango, els Amics de les Arts, Manel, Love of Lesbian o Joan Dausà.
Les estelades i els crits d’independència entre cançó i cançó revelaven un dels punts en comú entre aquesta edició i les que se celebraven als 70: el reclam de la llibertat. Un esperit reivindicatiu que durant el concert, grups com els Pets també van defensar: “Amb Felip VI recuperarem la independència!”, amb aquesta contundència Lluís Gavaldà va donar entrada al “Jo vull ser rei” sota un cel ple de bombolles.
L’Elèctrica Dharma i el Jaume Sisa, que hi repetien actuació després de gairebé 40 anys, van protagonitzar un dels moments més emotius. La Dharma va homenatjar a l’Esteve i al Josep Fortuny mentre, paral·lelament a l’actuació, es projectaven imatges dels dos músics. El Sisa va tornar a interpretar amb la guitarra “Qualsevol nit pot sortir el sol” i just després s’hi va afegir Manel, fent una col·laboració que enllaçaria dues generacions.
Així doncs, la voluntat de continuïtat, de seguir reclamant la llibertat, salvant les distàncies entre passat i present, possiblement es va convertir en el cor del Canet. El batec es traduïa a una qualitat musical que després que s’amagués la mitja lluna, de nou, va tornar a veure sortir el sol.

Per a més informació:
www.canetrock.cat


Manu Guix

Pep Sala + Crator 


Blaumut i Joan Dausà

Caïm Riba




Els Pets

Joan Fortuny, Companyia Elèctrica Dharma

Els Amics de les Arts




Gerard Quintana


Geradrd Quintana & Xarim Aresté
Sisa
Manel



Gossos i Santi Balmes
Natxo Tarrés, Gossos
David Carabén, Mishima
Mishima
Mishima i Manel




dissabte, 12 de juliol del 2014

Festival Cruïlla: Dissabrte 12

Dissabte 12


Text: Chantal Poch (chantalpr.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño



De nuevo después de un par de conciertos iniciales -Joan Dausà, Valerie June...- unos impresionantes John Butler Trio terminaron de abrir con buen pie el sábado. Pocas veces un público se entrega tanto con piezas en la que la instrumentalidad tiene mucho más peso que lo vocal, pero esta fue una de ellas. Bromeando sobre un instrumento desafinado "this banjo sounds like shit" y haciendo gala del buenrollismo australiano constantemente "you Barcelona people are such happy chappies", tuvo momentos de brillantez absoluta en sus solos de guitarra, que impresionados pudimos seguir en la pantalla lateral juntando el plano detalle de sus dedos con la vista del mar.

Jack Johnson endulzó el ambiente como siempre con sus temas senzillos y sus letras caramelizadas. No fue lo mejor, tampoco lo peor: hizo lo que se esperaba de él y la mayoría cantó sus canciones con gusto incluso desde la zona de comidas. Con un estilo completamente distinto -estilo en mayúsculas, porque que presencia en el escenario- llegó Imelda May y su puro rockabilly, que transformó los alrededores del Deezer en una pista de baile improvisada -juro haber visto hasta piruetas en el suelo.

Macklemore & Ryan Lewis. Qué decir de esta combinación. Una explosión fue lo que vivió el Fòrum durante la hora y media que duró el concierto; un espectáculo con vídeos múltiples -geniales, por cierto-, serpentinas, fuegos artificiales, humo, bailarinas, cambios de vestuario... Ni los más escépticos podrán negar que disfrutaron incluso a pesar del ensardinamiento general. Con un repertorio que no daba para tanto, el capitán de The Heist tiró de charla e introducciones varias para alargarse, e incluso acabó repitiendo "Can´t hold us" que ya a muchos extrañaba que hubiera presentado tan temprano. Estallido total éste y también el que se produjo con "Thrift Shop" previsiblemente. Tiempo hubo para reivindicaciones sociales con su "Same love" y hasta nacionales de la mano de "Irish Celebration" que acompañó ondeando una senyera. Un último momento a destacar fue el de "And we danced" , para el que apareció disfrazado como en el videoclip. Un acierto sin duda cada una de las decisiones de puesta en escena -las letras de las canciones en pantalla, por ejemplo, pues la gente iba a lo que iba, a pasárselo bien-, que hicieron de la primera vez de Macklemore aquí una fiesta memorable. "I´ve heard about the parties, about the beaches, about the women... and now I´m gonna get a scooter and fuck your momma on the beach, hasta luego!" se despedía.

Recordándonos de nuevo el espíritu del festival llegaban Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra, que con sus ritmos balcánicos instaban a bailar a todo el mundo -incluso en el escenario, pues un grupo de chicas otra vez con bandera Argentina lograron acompañarlo durante un par de temas e incluso fueron coreografiadas por él- y insistían en un sentido del humor muy de gag.

La siguiente cita era con Jazzanova y Paul Randolph en el Estrella Damm, pero por una única vez decidimos desviarnos del dúo de escenarios principales para ver a los siempre potentes Za! en la carpa del Periódico, que a punto estaba de quemarse en todo su plástico a juzgar por la fuerza devastadora que emanaban. Skip & Die fueron los encargados de poner el punto y final al gran grueso del festival, que terminaría la mañana siguiente con las actuaciones matinales de Blaumut, Joan Rovira y los francófonos Zaz.

Per a més informació:
www.cruillabarcelona.com

Valerie June

John Butler Trio


Izah

Maria Rodés

The Selecter



Partido

Imelda May

Macklemore & Ryan Lewis

Betunizer

Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra

Flamingo Tours

Za!


Skip & Die





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...