La mercè - BAM 2014

La Festa de Barcelona

Text: Jordi Ortega
Foto: Víctor Parreño

Aquest any, el binomi Festes de La Mercè – BAM vènia ben carregat, sobretot pel que a artistes internacionals es refereix. En aquesta edició hem comptat amb la presència de grups procedents de EUA, Suècia, Xile, Dinamarca, Mèxic, Colòmbia, Cuba, Argentina, França, Anglaterra i Itàlia, a més de, com no, els nostres artistes d'àmbit local.

Molts d'ells era la primera vegada que tocaven a la ciutat comtal. Entre els diferents escenaris repartits per la ciutat hi va haver més de 40 actuacions, de gèneres tan diversos que abasten des dels ritmes llatins a l'electrònica passant per tots els matisos del pop actual.

Divendres 19

Desert

Entre el MACBA i el CCCB, els assistents es podien anar desplaçant als diferents escenaris del BAM. 

Desert van ser els encarregats d'obrir la vetllada. EL duo format per Cristina Checa, i Eloi Caballé ens va oferir un pop-electrònic amb voluntat atmosfèrica. Amb el públic més matiner i encara amb la llum del vesprejar, van començar a desgranar els temes del seu treball discogràfic “Envalira” (Buenritmo, 2014) a la plaça Joan Coromines.

Al seu torn, en la Plaza dels Àngels, els primers a pujar-se a l'escenari van ser el grup de Portland Blouse, comandat per la delicada veu de la californiana Charlie Hilton. Juguen a unir el pop amb el indie rock però les seves millors cançons adquireixen més dinamisme amb les cavalcades més rockeres.

Islet

Com la vetllada anava de vocalistes femenines, en el canvi d'escenari els galesos Islet amb Emma Daman cantant-baterista al capdavant, ens van sorprendre amb un entusiasta entrega damunt de l'escenari. La seva mescla d'estils girant cap a la psicodélia van ser suficient per contagiar d'energia el públic que omplia els voltants del CCCB, entretenint a tots i fent moure a molts.

Amb la sortida a escena dels danesos Lust for Youth, la Plaça dels Àngels es va convertir en una improvisada pista de ball gràcies al seu contagiós pop-electrònic. En la seva mateixa línia musical, una mica més fosca potser, els francesos Tristesse Contemporaine van seguir fent moure al personal.

Tristesse Contenporaine

Protomartyr

L'eclecticisme del cartell del BAM ens portava des de Detroit als Protomartyr que si no fora per les pintes que portaven podrien haver sortit del underground britànic pel seu post-punk més tirant a punk que a post. 

Mentrestant en l'escenari del Moll de la Fusta els amants de les músiques d'arrel “negra” tenien una cita ineludible amb un cartell format pels barcelonins Flamingo tours, el recuperat Sonny Knight & The Lakers, Lisa and the Lips (el nou projecte de Lisa Kekaula lider de The Bellrays) i Ibibio Sound Machine el blego nigerià-londinenc.

Dissabte 20

Coriolà

El concert en la Antiga Fàbrica Damm ja s'ha convertit en un clàssic contemporani dins de la Mercè. Consolidat com un dels més populars i que més gent congrega, aquest any portava com a caps de cartell als anglesos The Klaxons, escudats pels catalans Mishima i Coriolà. 

Amb el seu disc debut (el Debut) de sonoritat folk-rock, Coriolà, va començar el concert a la primerenca hora de les set de la tarda. Seguidament, Mishima, que ja són tota una institució dins de l'onada del nou pop cantat en català, presentaven el seu setè treball discogràfic "L'ànsia que cura". Van insuflar dinamisme a les seves composicions de pop, madur i intimista, en un directe que va agradar als seus seguidors antics i nous, entre ells l'alcalde Trias que va seguir part de la seva actuació des d'una zona privilegiada. I això que el so no va ser tan bo com es podria esperar i que no va millorar fins a la sortida dels britànics The Klaxons que es van marcar un correcte concert del seu autodenominat new-rave (que no és més que britpop amb electrònica) davant un públic agraït.

A la Plaça de Catalunya mentrestant, la nit anava de ritmes llatins amb un dels combos més importants dins del panorama latin jazz europeu i també amb un dels noms destacats dins de l'escena jazzística de la ciutat, The Jamboree Big Latin Band, dirigida des del piano per Ramón Escalé.

Van donar un gran recital que va atreure tan a públic divers que passejava per la cèntrica plaça com als molts d'altres que esperaven a La 33, orquestra capdavantera de la salsa colombiana més actual, que va posar a ballar al seu so a la concurrència amb la seva habilitat per la portar-se a la butxaca el públic que omplia la plaça.

Diumenge 21

Lanterns On The Lake

Va ser el dia mes assossegat tant per la quantitat de grups com per les propostes dels mateixos. A Plaça Catalunya van actuar Hotel Cochambre amb el seu show humorístic plagat de versions de clàssics del rock. Van agradar i van divertir que és del que es tracta en aquestes ocasions. 

L'escenari del Moll de la Fusta va ser copat per les havaneres. 

En l'escenari de la Plaça Joan Coromines, després de les actuacions vespertines del concurso Zona 9, van sortir a escena Viento Smith amb el seu indiepop lacrimogen. Van tenir els seus moments i van guanyar algun fan encara que van avorrir a més d'un amb la seva aposta xiuxiuejant i malenconiosa. 

Lanterns On The Lake

Lanterns on the Lake van donar començament a les actuacions en l'escenari de la Plaça dels Àngels. La proposta de pop paisatgístic, neopsicodèlia i rifs guitarrers enllaçat amb les melodies folk que sortien del violí de Sarah Kemp i l'evocadora veu de Hazel Wilde va tenir punts estimulants. Va haver-hi poc moviment en l'escenari, únicament el guitarrista, Paul Gregory, va protagonitzar algun dels millors moments en convertir-se en percussionista, i que va fer agafar volada al directe del conjunt britànic.

Per trencar la tendència, Moodoïd, el grup de glam psicodèlic, van aparèixer donant un gir radical, pel que fa a les posades en escena, que ens havien precedit fins al moment. El grup quasi bé format íntegrament per noies, es presentava amb la cares pintades de purpurina i amb la seva frontman, Pablo Padovani, contornejant-se per l'escenari amb ganes d'exhibir-se davant el ja nombrós públic de la Plaça Coromines.

Moodoïd

Seward

Van tancar la nit els locals Seward. Tot actitud i gran teatralitat, fins i tot un punt exagerada del seu cantant Adriano Galant. Sortint en tromba van aconseguir la immediata atenció d'aquells que no estaven atents a la jugada. El seu rock d'estructura lliure on barregen tot l'imaginable, inclosa una secció de vents, unit a la vibrant energia que despleguen damunt de l'escenari i la seva neta execució els van valer per coronar de forma notable el primerenc final de festa de la nit del diumenge.

Dimarts 23

Barcelona estrenava aquest any un nou escenari a la platja del Bogatell, que va registrar el concert més multitudinari d'aquestes festes de la Mercè. 60.000 persones segons fonts municipals, es van congregar per veure el concert de Manel, Txarango i La Troba Kung-Fu.

Manel , el sant i senya de la nova música catalana, tancava la gira del seu reeixit àlbum “Atletes baixin de l'escenari”. El seu folk-pop a la vora del mediterrani va comptar amb bona sonorització i la complicitat del públic que va acompanyar degudament al grup desgranant el seu popular repertori.

Txarango que amb només dos discs ja s'han consolidat en el firmament musical català, van posar tota la gent a ballar al ritme de les seves cançons, arribant a moments realment de frenètica bogeria en una unió total amb el seu públic.

La Troba Kung Fu no es va quedar enrere i amb els seus ritmes i esperit "juerguista" de revetlla global van allargar la festa posant un fermall d'or d'autentica festa major al programa musical de La Mercè. 

Mentre, a la Plaça Catalunya s'acomiadaven de la ciutat i després de 40 anys de trajectòria, la Orquestra Plateria, fundada al final del franquisme per reivindicar l'espai públic a través de la música i van popularitzar els ritmes llatins i ballables per aquests llogarets. Amb el llegendari Manel Joseph, El Trilla, únic membre fundador, van omplir la plaça de nostàlgia i ganes de ballar davant un públic divers que no va parar de moure's al ritme que imposaven des de l'escenari.

Blouse

L'última jornada del BAM estava dedicada als grups de la ciutat convidada, honor que aquest any havia recaigut a Estocolm. Vam poder veure a una bona mostra dels grups que estan emergint en l'escena de la capital sueca, encara que fos solament per fer una curta degustació a causa de l'escàs temps que amb prou feines era mitja al damunt de l'escenari per grup. El normal era trobar-se amb un públic format per curiosos, passejants, indolents però pocs amb coneixement de causa. Encara així la resposta que es va brindar als grups va ser d'un apagat entusiasme que lògicament augmentava a mesura que disminuïa la distància respecte a l'escenari.

A destacar, el gran treball i l'esforç de l'organització que un any més ha aconseguit acontentar a un ampli segment de la ciutadania amb propostes avantguardistes i actuals d'estils musicals molt variats. L'any que ve més i millor!

Per a més informació:
merce.bcn.cat
www.bcn.cat/bam

Tweet

Albert Pla celebra 25 anys

L'Albert Pla celebra els 25 anys

Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)

Foto: Víctor Parreño Vidiella

25 anys i totes les entrades venudes. Seria una nit especial, l’ambient de l’Acústica de Figueres feia goig i a més, l’acompanyarien un bon grapat d’amics. Mitja hora abans que comencés, una llarga filera feia cua per agafar lloc a la plaça Gala – Dalí. La musa i el geni es van convertir en l’attrezzo d’una festa d’aniversari on més d’un miler de persones es deixarien sorprendre pel tarannà imprevisible de l’Albert Pla.

Al centre de l’escenari, el sofà marró que ha traginat a cada actuació, ja olorava l’expectació. Al seu voltant, els instruments estaven preparats. Els convidats, alguns eren al camerino i d’altres, com el Gerard Quintana, tocant a la rambla. Potser tampoc era tan estrany trobar una regadora rosa al costat del teclat, si un cop començat el concert la primera cançó que corejaríem seria “si la barqueta és tomba”,  i poc després, una veu ens asseguraria: “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”. 
El cas és que el pallasso Tortell Poltrona va ser l’encarregat de fer els honors per rebre, entre aplaudiments, ovacions i molts somriures al protagonista. 

“Hola a tothom, què tal? Tot bé? Vale! Doncs jo també! Estic molt content d’estar aquí amb vosaltres i agraït que hagueu vingut a aquesta nit. Jo sóc l’Albert i...”, des del públic una noia li acabava la frase: “...a prop estàs molt guapo!”.  I a ella li dedica la cançó Antònia Font.
“M’agradaria presentar una persona que per mi és un abans i un després de la música!” I Pau Riba, descalç, va cantar la Cançó 7a en colors. 
La desfilada de convidats a partir d’aleshores va ser un no parar. A la rereguarda Pedro Páramo, el mànager, seguia atent i il·lusionat cada detall, ensenyant el dit polze a cada col·laborador.

La parella electrònica The Pinker Tones, amb qui ja havia coincidit a l’espectacle infantil “Rolf&Flor”, va acompanyar-lo per detallar que “per fer-ho tot fan falta flors”. 
És així com va començar a fer volar la imaginació, les pors, les fantasies. Perquè les cançons de bressol també han ocupat un racó de l’imaginari d'en Pla. 

El somiatruites sabadellenc anava cantant contes i no perquè anéssim a dormir si no perquè somiéssim amb ell.  Mentrestant, l’home del meu costat li deia al seu fill de 7 anys: “te’n recordes? Aquesta cançó te la cantava de petit”.

I no eren els únics que comentaven la jugada, ja que mentre es presentava el proper duet, un parell de dones anaven murmurant: “ja ho veuràs, són increïbles!” La Sílvia Pérez va cantar Papa jo vull ser torero i abans que Raúl Fernández s’hi incorporés, tothom va aclamar un dels himnes del cantautor. 

Seguidament, el Quimi Portet equipat amb ulleres de sol, camisa de flors i còctel va sortir per brindar talment com si fos un Sunny Day.  

Mica en mica anàvem reconeixent les cares de l’Albert. El provocador, saltant sobre el sofà i cremant dictadures. L’excèntric, posant-se “les llums d’emergència” al cap per passejar entre el públic.  I el desafiador: “lo que de verdad me gustaría es salir a la calle y que me parara la policia para negarme a todo lo que me pidiera”. 
Un pla estratègic al que s’hi van sumar les mans flamenques de Tomasito. Va ser ell, esperit salvatge, qui mentre feia un zapateado desbotonant-se la camisa, es complementava amb la fogositat del guitarrista Diego Cortés. Però el que realment es va convertir en una selva, va ser el moment en què afegint-s’hi el Gerard Quintana van interpretar Insolación, saltant i corrent per l’escenari.  
Enmig del xou, els últims que faltaven per acabar-ho de rematar, eren els Estopa, amb Joaquin el Necio.

Un cop pujades les escales, els convidats ja no van voler baixar-les. La rumba dels de Cornellà era ballada pel Quintana i pel Tomasito; i la Maria Rodés, la Sílvia Pérez i la Judit Farrés improvisaven un trio femení de cors. L’Ivan Telefunken ens mostrava com aquella regadora rosa era un instrument de vent que enlairava bombolles i que unes tisores, al retallar l’aire, feien percussió. 

Tots junts eren el retrat de la diversitat, del contrast. Una colla d’amics vinguts d’arreu i units per celebrar que la “juerga” d'en Pla ja ha arribat al quart de segle. I això fins i tot és motiu perquè el Pau Riba acabi amb perruca, sostens i calces vermelles.

El públic seguia mantenint les celles encorbades de tanta sorpresa i complicitat. Són molts anys de trencar esquemes, d’escandalitzar i de desconcertar per no donar cap més imatge que la seva pròpia autenticitat.

Mentre les campanes anunciaven que eren tres quarts de dues, la plaça daliniana va recórrer mitja Catalunya de festa en festa, concloent: “Bona nit, molt bona nit, me’n vaig al llit estic borratxo sóc feliç!”. 

Va arribar l’hora de plegar, l’escenari es va buidar fins arribar a la última imatge del concert: el Tortell Poltrona estirat al sofà, somrient davant d’un públic que corejava: “No somos nada, res, nothing, rien.”

Per a més informació:
www.albertpla.com
www.festivalacustica.cat

Tweet

Mas i Mas Festival clausura amb Aloe Blacc

Aloe Blacc, la sensualitat del soul

Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño Vidiella

Després d’haver vestit l’estiu barceloní amb més de 200 actuacions, que van acollir 36.000 assistents a diversos espais com el Poble Español o el Barri del Born; després d’haver tastat gustos tan variats com el flamenc i el jazz, i que l’agost ja arribés a les seves acaballes; el Festival San Miguel Mas i Mas va concloure la seva dotzena edició. I per fer-ho va escollir l’escenari del Palau de la Música Catalana, un espai modernista on diverses muses esculpides hi representen la música de tots els temps i de tots els indrets del món. I precisament, des de Califòrnia, va ser des d’on va arribar el darrer convidat de luxe: l’Aloe Blacc.

Com a preàmbul, la vallesana Izah, amb un vestit curt i vermell, va ser l’encarregada d’anar-nos submergint al soul. Transmetent-nos la sensació d’estar surfejant al Pacífic entre línies de baix. La jove promesa de la nova escena catalana del Rhythm & Blues, ens va presentar el seu debut discogràfic que just a principis d’any havia editat: Izahblues. 

Amb precisió i delicadesa, combinant el castellà amb l’anglès, la nova revelació va interpretar temes com el “One more day”. Un cop acabada la seva actuació, amb un ram de roses entre les mans, la ja batejada com a princesa del soul, va acomiadar-se per donar pas al convidat estrella de la nit.

Les llums vermelles es van encendre i els instruments en una llarga introducció, anaven lluint i assaborint les primeres pistes, incrementant l’expectació. Mentre tots els ulls buscaven al soulman d’origen panameny, de cop i volta va aparèixer sota un barret negre i amb una energia incombustible. Ja en un principi, mentre agraïa que ens haguéssim reunit en aquest espai per celebrar el valor de la vida; des de les llotges un dels fans, en un crit, va proclamar l’essència de la seva música: “Love is the answer!”.

El públic s’incorporava al tempo aplaudint, quan l’Aloe ho demanava o quan l’eufòria se’ls hi escapava de les mans. Els vents responien. A “Hey Brother” ja va mostrar com el soul es traduïa als moviments del seu cos. Movent-se amb una agilitat sorprenent, com si els seus peus llisquessin sobre l’escenari i el seu cos fos un instrument més. I quan més s’entregava, menys vergonya tenia el públic per aixecar-se, ballar i cantar els hits. Fins i tot quan interpretava el tema que el va disparar a la fama mundial “I need a dollar”, tot el Palau de la Música s’hi va afegir per passar comptes tot reclamant: “a dollar is what I need, hey hey!”.

També va recordar que la seva tasca com a músic era oferir al món sentiments positius, esperançadors. Si una de les missions del soul es connectar amb l’ànima, ell ha fet un pas més, ja que a través de la música s’ha convertit en un activista social. Al costat de la seva dona Maya Jupiter, han contribuït a diverses causes com la defensa del drets dels immigrants i la lluita contra el sida i la malària. És ell el primer en afirmar que aprofita la popularitat del seu altaveu per reafirmar i difondre el seu compromís social.

El repertori va estar format pel recull d’èxits que dia a dia sonen a la ràdio. Allargats i revestits de gèneres com el funk, els ritmes brasilers o el hip hop amb el que va marcar els seus inicis. Els contratemps del saxo i la trompeta, els solos de teclats i guitarres, el baix i la bateria incitant el ball. I ell repartint l’espiritualitat que defineix el seu tercer disc Lift your Spirit. No va tardar massa en arribar el single: “You can tell everybody, I’m a man”. Sí. Un home de barret negre, americana i sabates enllustrades que sap difondre optimisme. I bon rotllo. Mentre buscava la mirada del públic per dirigir-los-hi el “You make me smile”, els hi va suggerir que era un bon moment per abraçar al qui tinguis al costat. Tan és qui fos.

Perquè si us insinuava que més que el Palau de la Música, semblava l’Apolo és perquè el “Wake me up”, (èxit fruit de la col·laboració amb el dj suec Avicii) va convertir aquesta sala mística i solemne en una autèntica discoteca. A la darrera cançó, “Yes you can do this” va donar permís perquè qui volgués, pugés a l’escenari a ballar. Ràpidament una multitud es va engrescar i ell va desaparèixer, deixant com a testimoni, l’optimisme de la seva música.

Per a més informació:

www.aloeblacc.com

izah.es
www.masimas.com

Tweet