dimecres, 13 d’agost de 2014

Els Pets & La Iaia








Cap Roig, la màgia de la Costa Brava


Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño Vidiella


Hi ha nits d’estiu especials. Cites de referència. Festivals de bon vestir, però sobretot, de bon paladar. Que tenen el gust per saber reconèixer les propostes musicals més rellevants i convidar-les a coronar un paratge exquisit: el Jardí Botànic de Cap Roig. La naturalesa refugia el castell que el coronel rus Nicolai i la seva esposa anglesa Dorothy varen alçar el 1927; i que el 1969 varen cedir amb la condició de ser preservats. L’encant es manté. I la màgia també.
Orientats per la solemnitat arquitectònica, el públic començava a arribar. L’organització, ben atenta, indicava a cadascú on era el seu seient. Vora les 22.00, pels altaveus arribava l’avís: “El concert començarà en breus moments”.
Ben aviat, l’ambient aparentment selecte, va entrar en sintonia amb la proximitat de La Iaia. Tan bon punt el trio osonenc va aparèixer, el mateix cantant, no se’n va poder estar de baixar de l’escenari i anar a abraçar a la seva àvia. La naturalitat i la força dels tres nois es va conjugar ben aviat amb el seu quart i imprescindible component, un públic que quan calia cantava, aplaudia i ballava.
L’Ernest Crusats, el Jordi Casadesús i el Jordi Torrents formaven un bon equip. Tots tres a primera línia. Cara a cara. Amb la bateria al davant. Decidits a mostrar fins a on pot arribar la potència d’aquest format musical. La part humana, la més propera, va donar lloc als moments més especials. Crusats va presentar a Torrents com “l’home més feliç del món” i va suggerir que si algú passava un mal moment, el bateria l’abraçaria. Des del públic, un voluntari es va animar. Però això no ho és tot, ja que després dues noies també es van engrescar a representar la coreografia de la cançó L’Ós.  Mans amunt, gira cap a l’esquerra i ara tomba cap a la dreta. Mentrestant, uns i altres s’anaven emmirallant.
També va arribar l’hora de substituir l’antiga flama dels encenedors per les pantalles enceses dels mòbils. És així com es traduïa, a la Costa Brava, llum per complicitat. Poc després l’Ernest, sol, sota un focus per on es filtrava el fum, entonaria: “Segueixo d’empeus dalt del meu vaixell, ell aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord. I em portarà cap a un altre lloc”.
El joc va continuar. Experimentant amb els instruments, fins i tot se’ls van arribar a intercanviar. Un so electrònic impulsava la seva vitalitat cap a un infern de llums vermelles, parpellejant, fins a explotar. I com a bon equip van acabar la jugada junts. Tocant el xilòfon a sis mans, mentre més de 2.000 veus corejaven “Twist and Shout”.
Un petit parèntesi va servir perquè agaféssim aquell alè que després es convertiria en un bon grapat de sospirs. Perquè Els Pets ja havien insinuat que seria una nit especial. Si més no, haver venut 12.000 còpies de “L’àrea Petita” (RGB Suports, 2013), dur dins la maleta 40 concerts d’aquesta gira, haver rebut el premi Enderrock com a Millor Disc de Pop-Rock de l’any i estar a punt de celebrar 30 anys de carretera, són uns bons motius de celebració.  Però encara s’hi va sumar una altra raó, potser la més especial, quan Gavaldà va comentar: “en aquests 29 anys, hem après que poc a poc anem teixint un vincle entre vosaltres i acabem sent, entre tots, una colla”.
Al costat de l’escalfor del públic, els de Constantí van arribar, vestits d’un negre elegant, per donar la benvinguda al seu somni simfònic: La Petita Gran Orquestra. Amb uns arranjaments delicats i subtils, la secció de corda i vent va vestir un recull de cançons inèdites. Des del teclat, de tant en tant, el Joan Pau Chàvez, alçava les mans per dirigir tot aquell embolcall de luxe.
El repertori va combinar cançons del nou disc amb èxits de la seva extensa trajectòria.  Mentrestant, fins i tot les llums eren complementades amb cada detall instrumental. Així doncs, hi va haver moment per escoltar al Gavaldà sol amb la guitarra o cantant entre la gent; per recuperar la nostàlgia de Por i per donar-los-hi la raó quan afirmaven que “no n’hi ha prou amb estimar-se molt” o  que “la vida és bonica però a vegades complicada”.
Mentre un bri d’aire fresc onejava la senyera del castell, les mans alçades teixien un llençol entre els assistents. Així, juntes, acompanyaven el ritme d’un grup veterà que mai ha abusat de la memòria, si no que ha sabut reinventar-se.
Després d’omplir el cel de bombolles, i arribant a l’acabament, el bis va ser protagonitzat per la veu de Gavaldà bressolada de nou, amb l’intimisme de l’orquestra. Seguidament, des de la bateria, Joan Reig va donar pas al Bon dia, despertant així el final del concert.
Així doncs, tot i que el Festival de Cap Roig d’entrada pugui fer respecte per les dimensions que representa, tots dos grups van estar a l’alçada. El testimoni són totes aquelles persones que es van alçar per ballar, que van demostrar una viva i constant aprovació i participació. Perquè fins i tot el més tímid va gosar aixecar-se per esclatar a cantar. Apladaudiments i ovacions, i una mica més amunt, una lluna plena posaria el punt final a una nit rodona.

Per a més informació:
www.elspets.cat
www.laiaia.cat
www.caproigfestival.com






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...