The Gramophone Allstars Big Band

The Gramophone Allstars publica el seu quart disc, Jazzmaica (Bankrobber, 2014), on busca el punt de trobada entre la música afroamericana dels seixanta i els ritmes jamaicans. El grup, ampliat ara fins al format de big band, explora i reescriu el camí recorregut dècades enrere pels músics de l'illa caribenya en descobrir per les emissores nord-americanes els hits del soul, el funk o el rhythm & blues.

Aquestes són ara les matèries primes del projecte Jazzmaica: temes clàssics de Stevie Wonder, Sam Cooke o Ray Charles al costat d'altres referents potser menys reivindicats com The Winstons, Jackson Sisters o Smokey Robinson. Els seus temes prenen una nova dimensió gràcies als sorprenents arranjaments, en clau jamaicana i amb la potència d'una big band. Tot un repte musical que, amb quinze músics sonant alhora, eleva a la màxima potència l'energia i l'explosivitat d'unes cançons que van néixer amb l'objectiu de fer ballar.

Jazzmaica representa l'aposta més ambiciosa en la trajectòria de The Gramophone Allstars. Una personalitat musical que ja s'ha plasmat en els discos Just delightin (Silver Bullets, 2008), Simbiosi (Liquidator, 2010) i Levitant a la deriva (Liquidator, 2011). Sis anys de treball intens que els ha dut a tocar al principal festival europeu de l'escena jamaicana, el Rototom Sunsplash, a fer de backing band del reconegutMr. T-Bone o a penjar un sold-out en la presentació del darrer disc a l'Auditori de Barcelona.

La banda, sota la direcció musical de Genís Bou, compta en el seu line-up amb alguns dels joves talents més sol·licitats de l'escena jazzística catalana com Judit Neddermann Lluc Casares, Vic Moliner o Adrià Plana. Bankrobber.

Fitxa artística:
Judit Neddermann: veu
Genís Bou: saxo tenor, saxo alt i flauta
Lluc Casares: saxo alt i soprano
Pau Vidal: saxo tenor i flauta
Pere Miró: saxo tenor i baríton
Pep Garau: trompeta i flugel
Andrés Tosti: trompeta i flugel
Pep Tarradas: trompeta i flugel
Albert Costa: trombó
Sidru Palmada: trombó
Adrià Plana: guitarra
Eloi Escudé: piano i teclats
Vic Moliner: baix i contrabaix
Jordi Rodríguez: percussió
Aleix Bou: bateria

Arranjaments i direcció musical: Genís Bou 

Per a més informació:
www.thegramophoneallstars.com
www.festivalconnexions.com
www.bankrobber.net

Tweet

Big Eril

Partícules elementals

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Divendres passat, més d'una vintena de músics pujaven a l'escenari de sala Apolo amb un emocionant repte: fusionar dos imaginaris musicals, el de les cançons amb ancestres folk d' El Petit de Cal Eril, i el de l'abstracció i la música improvisada de la David Mengual Free Spirits Big Band. El punt de partida eren les lletres de Joan Pons -'el petit' en qüestió- que de cop i volta es va fer gran. Big Eril, vet aquí el títol de tan espectacular aventura! 

Sense renunciar a la pròpia identitat i en perfecte consonància amb les partitures d'El Petit de Cal Eril i el seu microcosmos oníric i màgic, el contrabaixista David Mengual i la Free Spirits Big Band va donar nova forma al repertori de peces de Vol i dol (Bankrobber, 2010) i La figura del buit (Bankrobber, 2013), dos dels discos d'aquest nen -ara gran-, que es va situar a segona fila, dret, darrera el seu faristol, com un músic més d'aquesta completíssima banda de jazz. 

Tots junts a la recerca del matís, del detall sonor, atents a la constant transformació d'un nou univers musical, ple de contrastos.  Vestits de negre portaven pintats, a la samarreta i als pantalons, elements plàstics propis d'un llenguatge abstracte, de colors fluorescents d'efectes lluminosos sorprenents, com el d'alguns minerals, estranys i difícils de trobar, però espectaculars a les fosques! 

En el bis de la nit, van interpretar La fi. Mengual va ser substituït en la direcció de la orquestra pel trompetista Iván González que en una espècie d'improvització estructurada va 'conduir' els músics, amb gestos i senyals fetes amb la mà, al millor estil de Butch Morris. Impressionant!

Per a més informació:
www.bankrobber.net
www.facebook.com/DavidMengualFreeSpiritsBigBand
www.festivalconnexions.com

Tweet

Marinah & Chicuelo

Rumba y Cosas

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Potser el concert de divendres passat a La [2] de l'Apolo sigui l'inici d'un nou viatge per aquella sultana de mercadillo que va recórrer els cinc continents repartint  alegría i temperament amb Ojos de Brujo. El cas és que la Marinah d'ara i el sò més mestís de la Marina d'abans es van tornar a deixar sentir, en un intent de donar nova vida a la rumba d'anada i tornada. I no estava sola: l'acompanyava la virtuosa guitarra de Juan Gómez 'Chicuelo', com sempre disposat a rodejar-se de gent capaç de d'oferir-li una altra versió del flamenc.

Tot i que de petit sommiava en ser cantaor, Chicuelo s'ha convertit en un dels guitarristes més sol.licitats per grans veus del flamenc com els catalans Miguel Poveda i Duquende amb qui col.labora habitualment. Divendres passat no era la primera vegada que Chicuelo actuava en el Connexions, al 2012 va tocar acompanyant a Sanjosex. També composa temes propis, ha editat dos àlbums, Cómplices (2000) i Diapasión (2007), i crea els seus espectacles que ha presentat arreu del món. Dirigeix musicalment la companyía de dansa japonesa de Shoji Kojima o la Korea Flamenco Company, per posar dos dels exemples més exòtics d'una llarga llista de col.laboracions. 

A l'escenari, Marinah i Chicuelo van estar recolzats per Carlos Sarduy al teclats, trompeta i congues, Israel Suarez, 'El Piraña' -gran col.laborador de Paco de Lucía- a la percusió, i Javi Martín , ex Ojos de Brujo també, al baix. Ben asseguts a la cadira i amb la guitarra flamenca sempre com a nexe van transitar per camins musicals molt diversos, amb tocs afrocubans. Van interpretar peces com l'havanera Mi madre fue una mulata, "un fandango pasado por el cante de Triana" -va dir la cantant-, o una buleria de Chicuelo "muy bonita" -va afegir- abans de baixar de l'escenari i barrejar-se entre el públic per aplaudir-lo també. Yambú o l'adaptació d'Arbolé, de Federico García Lorca, van demostrar la gran versatilitat musical d'aquesta dona, creativa i vital, que va acabar aixecant-se de la cadira per cantar Ríe Llorona per tornar a transmetre essència i caràcter.

Com va dir ella entre cançó i cançó "hay que aprender a estar cómodo en el sofá de otro!"...  No es pot expressar de manera més clara i maca de què va el seu llarg viatge.

Per a més informació:
www.marinah.es
chicuelo.com
tallerdemusics.com
www.festivalconnexions.com

Tweet

Joan Colomo & STN!

La màgia de Colomo i STN!

Text: Marina Tomàs (tomrochmarina.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño


Divendres passat a La [2] de la sala Apolo, el Festival Connexions facilitava la trobada de STN! amb l'univers imaginari de Joan Colomo. 

La filosofia del festival d'establir ponts de diàlegs entre músics de diferents gèneres o estils, i el joc que STN! proposa de reinventar-se cada vegada a través de les cançons d'un convidat s'assemblen moltíssim! Tant, que és inevitable pensar que d'una manera o altre, tard o d'hora, aquesta trobada s'havia de produïr. 

STN! és una jove banda de jazz, de formació acadèmica, creada per quatre amics: Adrià Plana (guitarra), Néstor Giménez, (piano), Vic Moliner (baix i contrabaix), i Joan Terol (bateria) que es defineixen com quatre 'capsigranys' -títol, també, del seu disc Capsigrany (2013)- que comparteixen un projecte vital.  Si la xarxa de possibles col.laboradors amb el grup és infinita, la forma d'afrontar cadascún dels espectacles és, com a mínim, arriscada i el resultat irrepetible. 

Joan Colomo és un músic autodidacta, vinculat al punk i al rock en el passat, que darrerament s'ha popularitzat en la seva faceta en solitari amb cançons de lírica inèdita, brutal de continguts però de commovedora candidesa formal. En cinc anys de trajectòria ha fet quatre discos; el darrer: La fília i la fòlia (BCore Disc, 2014), considerat una de les sorpresess més interessants i refrescants de la temporada.

Colomo va començar amb un tema nou, "només son quatre acords tocats molt malament"- va taral.lejar content- "Ells sí que són musics de veritat!"- va afegir, referint-se a la banda i al seu passat acadèmic.  Es van sentir reinterpretacions de Pirotécnia Barata, Tus pies o Els amigos, moment en que Colomo va dempostrar grans dots de  'showman' cantant estirat sobre el piano de cúa i fent riure a tothom intercalant estrofes del Corazón Partío de l'Alejandro Sanz. 

STN! va 'cantar batalla' al seu convidat i es van batre en un duel musical que Colomo va guanyar amb Fe en el Acné. Després, la banda va repartir partitures per tocar, a lectura vista, un arrenjamnet del tema La fília i la fòbia. "Aquesta gent son uns 'marcianos', parlen un idioma ben estrany..."- va tornar a dir amb entrenyable modestia. Però la veritat és que, el vallesà, va demostrar ser un gran equilibrista, musicalment molt intuïtiu.

Per acabar, van tocar una enèrgica versió de Bohemian Rhapsody de Queen.I en el bis, Magic, un dels 'hits' del segon disc en solitari d'aquest nen gran... 

Va ser un concert perfecte per la nit d'un divendres. Fresc i amb espai per la broma i la conversa. Molt maco!

Per a més informació:

www.festivalconnexions.com
Web Joan Colomo
stn.cat

Tweet

Dorantes, Renaud García-Fonts & Cordes del Món

Connexions que tornen

Text: Marina Tomàs (tomrochmarina.blogspot.com)

Foto: Víctor Parreño

Divendres passat, a la Sala Apolo de Barcelona, David Peña 'Dorantes', Renaud García-Fonts i Cordes del Món van obrir la tercera edició del Festival Connexions amb el concert Flamenco a cordes, un solo per a cordes amb grans èxits recuperats i música original i inèdita de Dorantes arranjada per a sextet de corda.

Dorantes és un pianista de tradició flamenca i formació clàssica i jazzística. Pertany a una de les sagues gitanes de la baixa Andalusia que més artistes coneguts ha donat al flamenco, però ha aconseguit fer-se un nom propi amb el piano, un instrument totalment aliè a aquest gènere. Renaud García-Fonts, està considerat un  dels contrabaixistes més singulars de l'escena musical internacional i és un mestre en l'art de la improvització.

Tots dos músics busquen un camí propi per arribar a un destí comú: allà on tot és nou i familiar a la vegada; Dorantes no només toca les tecles del piano, sinó que s'hi posa a dins, com a la panxa d'una bèstia, i frega, esgarrapa o polsa les cordes, transformant-lo en guitarra o en pell de tambor; García-Fonts fa servir l'arc com si fos un llaüt, i afegeix una cinquena corda per ampliar el só del seu instrument. 

Per altra banda, Cordes del Món -amb Ernesto Briceño, Jaime de Blanco, Asier Suberbiola, Paulina Sánchez al violí, Felipe Escalada a la viola i Martín Meléndez al cello- segueix amb la seva mirada oberta i moderna; Es tracta d'una formació tècnicament rigorosa,  sòlida i positiva, sempre disposada a entendre i apropar-se a les altres músiques.

Divendres passat, més de dues-centes cordes van omplir d'una sonoritat espectacular la Sala Apolo de Barcelona, en un concert en què  cants tradicionals del flamenc van servir d'excusa per desenvolupar harmonies diferents. Acompanyats a la bateria per Javi Ruibal es van sentir temes de ¡Sin Muros! (Universal, 2012),  el darrer disc d'aquest gran pianista sevillà, on ja demostra que, a ell, el flamenc no li posa ni barreres ni fronteres. 

No va faltar l'espontània participació d'un amic: el badoneonista Marcelo Mercadante ni la participació especial de José Antonio Martín Yañez,'Salao', interpretant Aliento. 

I en el primer bis de la nit va sonar Orobroy; el sextet de corda, influenciat pel color de la música gitana, recordava la veu de tres nenes cantant en caló, la lletra escrita pel gloriós Pedro Peña, 'El Lebrijano':

Bus junelo a purí golí e men arate sos guillabela duquelando palal gres e berrochí,

prejenelo a Undebé sos bué men orchí callí ta andiar diñelo andoba suetí rujis pre alangarí.

Que traduit al catellà vol dir: 

Cuando escucho la vieja voz de mi sangre que canta y llora recordando pasados siglos de horror, 

siento a Dios que perfuma mi alma y en el mundo voy sembrando rosas en vez de dolor. 

El camí per l'artista és la confiança en l'ofici i el seu medi. Per l'espectador sense complexes, la fe en el seu criteri i afició, i en que l'atenció sostinguda anirà descobrint coses interessants. 

En fi... Bravo!

Per a més informació:
www.festivalconnexions.com
www.dorantes.es
www.renaudgarciafons.com
cordesdelmon.reverbnation.com

Tweet

Zea & Esperit!

El dúo elèctric

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Diumenge passat a La [2] de la Sala Apolo, Zea & Esperit! posaven punt i final a la segona edició del Festival Connexions amb un concert breu però intens: el post punk dels Països Baixos i l'underground català es donaven la mà dalt de l'escenari.

L'holandès Arnold de Boer -vocalista i guitarra de la banda de punk-rock The Ex- és, en la seva faceta en solitari, Zea. I Mau Boada -vinculat a bandes com Les aus  i  Zeidun- en el seu projecte més personal, Esperit!. Dos homes-orquestra, multi-instumentistes, dos imprevisibles músics d'ànima voladora.

Mau Boada va explicar que després de passar-se tres dies experimentant i jugant en el Taller de Musics envoltat de fotos i d'imatges del món del jazz i del rock (com la del seu admirat Max Sunyer) només li calia agrair al Festival i a la vida en general la oportunitat que li estava brindant. I amb aquesta declaració de principis Zea & Esperit! van començar a interpretar  temes dels seus actuals i respectius treballs en solitari.  

D'Esperit! es van sentir noves peces curtes així com d'altres de l'àlbum Elèctric Mustela (Bankrobber 2012). Capaç de tocar amb una mà la bateria, amb l'altra la guitarra elèctrica i a la vegada controlar samplers i sintetitzadors, a Mau se li il·lumina el seu somriure de nen quan toca i és impossible no rendir-se al seu encant. 

Per altra banda Zea, amb guitarra, micròfons i caixes de ritme, va cantar cançons del seu disc The Begginer (Mackum Record 2011) com Bourgeois Blues, Song for elecricity o la hipnòtica Waitress. Cada vegada més a gust dalt de l'escenari, l'holandès va explicar l'anècdota de la nit anterior, on hi va haver una apagada de llum inesperada mentre tocaven Song for electricity al Teatre de Ca l'Eril de Guissona, on es va estrenar l'espectacle.

Ja en els bisos, també va explicar la feliç coincidència de descubrir un dia, entre assaig i assaig, a Mau Boada tocant Blessed be the name de Mississippi John Hurt (1928), una de les seves cançons preferides. Zea va insistir fins a convènce'l d'oferir-nos-la en directe.

Un punt final d'or per una nit molt elèctrica, difícil d'oblidar.

Per a més informació:

www.festivalconnexions.com
www.bankrobber.net
www.zea.dds.nl

Tweet

Kiko Veneno & Cordes del món

La connexió més esperada

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Divendres passat, Kiko Veneno & Cordes del món van oferir a la Sala gran del Teatre Kursaal de Manresa un concert que suposava tot un repte: el repàs dels trenta anys de la carrera d'aquest músic, acompanyat d'una jove orquestra de corda, -que neix del Centre d'Estudis Musicals María Grever i que rep el suport del Museu Etnològic de Barcelona i el Taller de Músics-, i tot sota l'atrevida mirada de Raül Fernandez Refree, responsable dels arranjaments de la majoria dels temes i de la direcció musical del projecte. 

Si sovint en aquest tipus d'aventures es pot tenir por d'una certa previsibilitat, la veritat és que l'espectacle va ser una experiència nova i excitant que va constatar una altra vegada que la música és una cosa molt viva!

Kiko Veneno va pujar a l'escenari acompanyat de vint-i-sis músics: vuit de la seva banda habitual -La Banda del Retumbe-  i disset de Cordes del món, una formació de deu violins, tres violes, tres violoncels i un contrabaix, dirigida per Ernesto Briceño, que van revestir d'una sonoritat espectacular temes clàssics del seu repertori com Los planetas, Me siento en la cama, Los delincuentes o cançons menys conegudes del seu últim disc Sensación térmica (DRO-Warner, 2013).
Si fer música és una forma d'aportar una certa dimensió de pau al món, aquesta orquestra és una molt bona notícia dins la realitat aspre i erosionada del planeta; es tracta d'una generació de músics amb gran preparació tècnica, disposada a deixar-se influenciar per músiques d'altres estils i cultures, i per compartir-les dalt de l'escenari. També es va poder  escoltar un tema nou -La felicidad- i ja en les bisos es va viure en directe de quina manera cal tractar el tema de la improvització: amb responsabilitat i sense complexes.

I el  Kiko i la seva banda vestits amb granotes de treball i bruts de pintura de colors potser per recorda-nos que jugar amb les paraules, narrar històries i musicar-les també és un ofici i que tots tenim els peus en el fang… Molt bonic!

Per a més informació:
www.festivalconnexions.com
www.kikoveneno.es
www.cordesdelmon.com
tallerdemusics.com
www.kursaal.cat

Tweet