dijous, 22 de maig del 2014

Josh Rouse en el 29e aniversari del Depo


El Curtcircuit presenta Josh Rouse i Barbacoa a L'Hospitalet


Text: Marina Tomàs
Foto: Víctor Parreño


Després d'haver hagut d'anular els concerts previstos pel mes de març per culpa d'una forta grip, la setmana passada Josh Rouse va sortir de gira per primera vegada a Catalunya, en solitari i per petits espais (sala Heliogàbal a BCN, el Depósito Legal de l'Hospitalet de Llobregat i  El Públic a Mataró).  El cantant va venir convidat pel Festival Curtcircuit i ho feia apadrinant a Barbacoa.

Explica Josh Rouse que mai ha viscut massa temps en un sol lloc. Nascut a Nebraska, de petit va moure's per tot els Estats Units -d'aquí el tarannà viatger d'aquest  músic de folk pop que ha begut del country rock i dels sons californians- i  que des de fa uns quants anys s'ha establert a València buscant el  difícil equilibri entre la vida familiar i la de músic.  I és una mica de tot això del que parlen les seves cançons. El fil conductor del seu ric viatge és la música, i per això té una cançó per cada moment de la vida. Josh és molt hàbil narrant petites històries. Sorprèn la nitidesa i simplicitat de les seves lletres i és al·lucinant el bon rotllo que transmeten!

Dissabte va actuar al Depo de L'Hospitalet, no portava res preparat, la idea era improvitzar aprofitant la proximitat amb el públic i presentar  el seu darrer disc The Happiness Waltz (2013). Va interpretar temes molt coneguts com "Winter in the Hamptons", "Love vibrations", "My Love has gone" o "Quite town", també cançons noves com ara "Simple pleasure" i un parell de versions: "She said" de The Strokes, i, en els bisos, "Boys don't cry" de The Cure.
Va ser un concert íntim i emocionant capaç de transformar en victòria qualsevol derrota per tots els que també ens hagués agradat anar cap a Canaletes aquella nit.

Per alta banda el projecte Barbacoal'alter ego Jordi Colombí, va interpretar  cançons  del seu primer disc editat per el segell Discos de Kirlian, com "Estiu de 1995" o "La Zona Franca", i una versió adaptada  de la cantant grega Arleta, "Porta tancada i casa buida". Acompanyava al violoncel Margarida Mariño.

Per a més informació:
www.joshrouse.com
barbacoasonora.bandcamp.com
www.curtcircuit.com
www.depositolegal.com

Josh Rouse



Barbacoa






diumenge, 18 de maig del 2014

Crystal Fighters

Crystal Fighters






Is Tropical



Crystal Fighters al Sant Jordi Club dins el 25 Guitar Festival BCN amb la gira de presentació del seu segon disc Cave Rave, produït a L.A. per Justin Meldal-Johnsen (BeckAirM-83 i Paramore). Els Is Tropical, teloners de luxe.

Un tsunami, el d'aquests londinencs (amb arrels navarreses alguns dels seus components), que va començar a despuntar fa quatre anys. Eren llavors la típica banda emergent del moment (del trimestre), però van saber progressar de pressa i pujar a l'onada més alta.
Primer, el 2010, amb els singles "Xtatic Truth" i "I Love London", que van provocar un big bang a la blogosfera. Una música sui generis , que al principi va costar definir. Lo-fi tropical electro, electro-folk, folktrònica? 
S'han acabat acceptant les tres opcions i alguna més. Les seves cançons remetien al house eivissenc, es fregaven amb el drum'n'bass i embogien amb la txalaparta , una percussió tradicional basca que incrustaven en la seva pluja de ritmes.
Després d'aquests dos singles van publicar el seu disc debut Star Of Love, i la bola de neu va travessar fronteres. Quan a la primavera de 2013 va sortir el segon LP,  Cave Rave, van doblar i triplicar els seus aforaments anteriors i amb els seus nous temes, més a prop del pop electrònic amb accent festiu i menys tribals, van aconseguir al moment l'estatus d'himnes generacionals ("Wave""LA Calling""You & I", etc). 
Us recordem que en aquests vuit concerts que ens esperen a la cantonada Crystal Fighters comptaran amb uns teloners ben especials, Is Tropical, trio anglès d'electro-pop ballable (però amb un punt inquietant, estil Klaxons) que es va formar el 2009 . El seu LP de debut va arribar al juny de 2011, Native To. Després passar-se la major part d'aquest any i el següent girant (Europa, Amèrica - als Estats Units també amb Crystal Fighters - , Japó i l'Extrem Orient), al gener de 2013 van publicar l'EP Flags, amb l'accent electrònic més marcat, i al maig passat va caure el seu segon llarga durada, I'm Leaving, en el qual van afegir més profunditat, varietat al seu so. Houston Party

Crystal Fighters són: Sebastian Pringle (veu i guitarra), Gilbert Vierich (guitarra, sintetitzadors, txalaparta i percussió), Graham Dickson (guitarra i txalaparta), Eleanor Fletcher (veu), Nila Raja (veu), Andrea Marongui (bateria).

La banda britànica tornaran a Catalunya el proper 8 d'agost a l'Espai Port de St. Feliu de Guíxols.

Per a més informació:





dimecres, 14 de maig del 2014

Sanjosex - Festival

Quatre anys després de l’aclamat Al marge d'un camí, Sanjosex retorna finalment amb nou disc, aquesta vegada sota la producció de Quimi Portet. Es diu Festival. I és que les 14 cançons que conformen al disc formen una paleta rica i variada de ritmes musicals i estats d’ànim, un veritable festival pels sentits.
El nou disc de Sanjosex és un trencaclosques musical que condueix l’oient per camins imprevisibles, aprofundint en la diversitat rítmica que el grup sempre ha deixat intuir. Sanjosex recupera la seva faceta més desvergonyida (“Que bé!”, “Festival Tom i Jerry”) però també sap recollir-se en moments introspectius (“The catcher”, “Tastant la solitud”, “El factor X”). Els experiments (“Fem música”) conviuen amb balades marca de la casa (“El joc”) i amb temes de pop trepidant (“M’agraden els colors” o el primer senzill “No hi ha mirades”). Aquest ampli ventall pren cohesió gràcies a l’aposta general per l’electricitat i les guitarres, potser el gran canvi respecte el més acústic i assossegat disc anterior.
Resumint: Festival és un festival, sí. Hi ha de tot i molt. Però sobretot hi trobem un músic que no defalleix en la seva recerca creativa, acompanyat de manera solvent per una banda consolidada i eficaç. La formació actual de Sanjosex la integren Carles Sanjosé (veu i guitarra), Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria), Xarim Aresté (guitarres) i una nova incorporació, Eduard Font (teclat).
Sanjosex es va formar l’any 2000 a la Bisbal d’Empordà però van caldre cinc anys d’actuacions esporàdiques abans d’enregistrar un primer disc d’aromes dylanianes, Viva!, que va sorprendre crítica i públic l’any 2005. Dos anys després apareixia Temps i rellotge, on guanyen pes els sons orgànics, en un viatge que culminaria amb l’aclamat Al marge d'un camí (2010). Aquest disc va permetre la banda actuar al mític Festival del Desert a Mali i va obrir la porta a la col•laboració amb el guitarrista flamenc Chicuelo.  Tota aquesta herència es recull ara, corregida i augmentada, en aquest nou Festival que arriba farcit de bones idees i millors vibracions. Bankrobber












diumenge, 11 de maig del 2014

Joan Colomo - La Fília i la Fòbia

Joan Colomo




Germà Aire

Presentació a la sala Apolo de La Fília i la Fòbia, l'últim i genial treball de Joan Colomo, acompanyats per Germà Aire.

Aquí no hi ha mitges tintes ni grisos, no hi ha lloc per tebieses: només amor i dolor, amics i enemics, la fi del món i l'alegria de viure. La filia i la fòbia no accepta el ying i el yang: és el tot o res. Joan Colomo, el Rossinyol del Montseny, posa dotze cançons rodones i nutritives com ous, com la que obre el disc amb alegria, li dóna nom i resumeix la lliçó: «Nens i nenes, si us plau feu-me cas / de la Filià a la fòbia hi ha un pas / potser tot comença a tenir sentit / tu i jo amagats a dintre del teu llit. »

El sentit és l'amor, l'aixopluc del «tu i jo eternament» de la malenconiosa "Cançó d'Amor Nº 2". L'humor també és un antídot antienvelliment, com en el primer vers d'aquesta perla senzilla -veu i guitarra- i tendra que és "Tus pies"«Todavía no me sale barba / pero ya me estoy quedando calvo», que té el seu ressò en el «he passat molts bons moments / i ara em cauen les dents» de l'emocionant "Els amics". I sinó sempre ens quedarà el nihilisme, que campa al seu aire a la enrabiada "Una bala perduda" i en "Reses sociales", un cop de puny sònic de primera magnitud, un himne per donar bots.

En aquest disc trobareu slide guitars, sintetitzadors, crits i murmuris, distorsió tallant i sonant, bases electròniques, cors al·lucinats i milers de teclats marca de la casa, tot al servei d'uns temes cada vegada millor construïts: Joan ha trobat el moll de l'art de fer cançons i allà ha fet arrels. El fruit d'aquesta temporada es diu La Fília i la Fòbia: un disc per prendre partit. BCore

Per a més informació:
www.joancolomo.com
bcoredisc.com
www.sala-apolo.com





dilluns, 5 de maig del 2014

Keziah Jones

El Round about Midnight va presentar el passat divendres 25 d'abril a Keziah Jones al Teatre Coliseum de Barcelona.

Keziah Jones és una bomba en directe. El seu estil musical és conegut com Blufunk i compta amb una actitud punk-funk que es creua amb ritmes ioruba, amb rock and roll, i amb blues. 

Nascut entre els guetos i els gratacels de Lagos, Nigèria, Keziah Jones representa un africà universal que torna, després de cinc anys de Nigerian Wood, amb un nou projecte personal i polític, Afronewave, on canta sobre l'Àfrica moderna i els seus moviments urbans prenent la sàtira dels poders, la política i la màgia, la immigració, els refugiats, l'exili o la relació entre els hemisferis nord i sud com a font d'inspiració. 

Keziah Jones descriu el disc així: "George Clinton compartint un porro amb Fela (Kuti)". Comèdia

Per a més informació:










dijous, 1 de maig del 2014

Duquende







El Curtcircuit'14 va presentar el passat divendres 25 d'abril un dels millors duets flamencs que hi ha a Catalunya a dia d'avui, el cantaor de Sabadell Juan Rafael Cortés Santiago "Duquende" acompanyat a la guitarra per José Andrés Cortés, un jove valor a les sis cordes que amb 28 anys va guanyar el premi "Bordón minero" del Festival de las minas de la Unión" del 2009.

El JazzSi Club, al vell mig del Raval, on Duquende ja havia cantat en els seus inicis, va ser l'escenari d'aquest concert en petit format.  Les 40 localitats es van exhaurir de seguida però tot i això, es va permetre l'entrada a aquells que no s'ho volien perdre fins a omplir completament l'aforament del local. 

Amb un ambient íntim i inmillorable, la vetllada flamenca va ser un autèntic recital. Duquende, va interpretar temes clàssics del seu repertori així com d'altres del seu últim treball Rompecabezas (Universal Music Spain, 2012) que va dedicar a Paco de Lucía i a Enrique Morente.

Per a més informació:






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...