dijous, 26 de novembre del 2015

Built to Spill

Built to Spill



Disco Doom



Built To Spill, el sustento de la nostalgia


Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño


La chica de mediana edad y corta estatura que miraba fijamente a Doug Martsch pensó de repente en su padrastro. 

Se parece a David Bowie, pero él odia a David Bowie. Llega a la conclusión de que Bowie es guay y su padrastro un idiota

Estaba sola entre el público. ¿Por dónde se había perdido su acompañante? Le daba igual. Solo quería disfrutar de los tajantes punteos y de las bellas letras de Built to Spill
Recordó aquellas tardes de finales de los noventa, en las que se iba al garaje de su novio a escuchar rock y de vez en cuando fumar. De cuando se era alternativo a algo, antes de que lo independiente se convirtiera en una simple etiqueta. En qué se ha convertido mi vida, pensó. Antes soñaba con cambiar el mundo y ahora está encerrada en una distopía que ella misma ha creado, después de esforzarse tanto por perseguir ese ideal de vida perfecta. 

No había pensado en eso de un tiempo a esta parte. Y cuando lo hizo ese domingo en la Sala Bikini, lo razonó de una manera diferente. 

Solo eso fue suficiente para penetrar en su zona de confort.

Rondando la docena, los estadounidenses han sacado este abril un nuevo álbum, Untethered Moon, con una portada que parece editada por PlayGround pero con unos temas que no defraudan, destacando el tema Living Zoo. Lejos ha quedado la época en la que pensaba esa chica sola entre tanta gente, de cuando Built se hacían un hueco entre los grandes Pavement, Dinosaur Jr o Pixies

Sonar auténtico significaba producir de forma descarriada y huir de las grandes elaboraciones en aquellos maravillosos noventa. Built to Spill no pertenecen a esta época. Pero bien es cierto que si en el Bilbao BBK Live 2016 tienen cabida los Pixies, será que todavía hay sitio para el rock noventero, preciso y sensible.

Per a més informació:



dimecres, 18 de novembre del 2015

Ferran Palau + Raydibaum

Ferran Palau








Raydibaum


Una nota a la paret


Text: Marina Tomás
Foto: Víctor Parreño


Continua la proposta del cicle CurtCircuit, en la que dos artistes diferents comparteixen cartell i el llistó segueix alt. Divendres 6 de novembre va ser el torn de Raydibaum i Ferran Palau a la cèntrica sala barcelonina Sidecar, i aviat, concretament el dia 20 repetiran bolo a la sala Dune de Valls, Tarragona.

Ferran Palau, motor creatiu del grup Anímic, va debutar en solitari fa tres anys amb L'aigua del rierol (Amniòtic, 2012) i ara fa uns mesos va tornar a l'actualitat amb un segón disc, Santa Ferida (Halley Records, 2015), nou cançons d'un pop-folk delicat, sofisticat i sobretot molt treballat. 
El moment d'una cançó pot durar anys. La gènesi és bonica però el procés de donar forma, vida i veu de vegades és complex. Tres anys, ni més ni menys, i tres pre-gravacions han estat necessaris per vestir juntament amb Jordi Matas (Seward) aquest segón disc, aparentment modest però decididament preciosista.

No van fer falta masses paraules dalt l'escenari perquè les pròpies cançons van parlar. Amb el Ferran tot és subtil i misteriós, des de la dicotomía entre les llums i les ombres per on es mouen els seus temes fins a la riquesa d'uns arranjaments superbs produïts pel seu cosí i col.laborador habitual, impressionants en el directe. Potser és que el misteri és el batec de la seva música!

Raydibaum, sorgits de l'escena indie de la Barcelona de finals dels 90, són un dels grups de llarg recorregut de la ciutat. El seu cinquè disc Estructures sota terra (Right Here Right Now, 2014) és un disc molt personal, lliure de convencionalismes i coherent amb la trajectòria del grup. 
Són grans i saben molt bé que entre el pop i el rock hi ha d'haver lloc per alguna cosa més. Cinc músics deixant-se la pell a l'escenari i defensant amb honestedat un so innegablement propi. Cançons enèrgiques, intenses i fosques. Sense concessions a la nostàlgia i amb la mirada clavada en un present ben inquietant, com la del lament accelerat d'El cel nu o l'apocalíptica lectura social d'Amunt els mercats...

I en els bisos de la nit la radiant i eterna Aurora transformada en una fràgil pinzellada de folk: guitarra acústica, tempo desaccelarat, veu trencada. Un hit reduït a cendres. Preciós!

Per a més informació:
ferranpalau.com
www.raydibaum.com
www.curtcircuit.com



dilluns, 16 de novembre del 2015

Unknown Mortal Orchestra + Nuria Graham

Unknown Mortal Orchestra







Núria Graham



Sorgida de les cendres dels imprevisibles The Mint Chicks, la Unknown Mortal Orchestra va néixer com a projecte personal de Ruban Nielson i ha acabat per convertir-se en una fiable i radiant cèl·lula de pop experimental, psicodèlia casolana i lo-fi encantador.
Totes aquestes virtuts ja es trobaven en el seu debut homònim de 2011 però va ser el seu segon àlbum, 'II' (2013), el que va presentar a la formació neozelandesa com un dels projectes més interessants i innovadors de la nova psicodèlia.
Ara tornen a Barcelona després del seu pas pel Primavera Sound per presentar el seu últim disc 'Multi-Love' (2015), que els torna a col·locar en primera línia de foc amb un treball en el que carreguen les tintes en el funk, els ritmes contagiosos i la felicitat.

En aquests temps tan... eclèctics?, sembla impossible explicar l’obra d’un artista sense farcir el text de múltiples referències que centrin l’atenció de l’oient i, massa sovint, el preparin per pair allò que està a punt d’afrontar (altrament poc valuós com també, massa sovint, sol passar).
Res d’això cal, ni succeeix, amb Núria Graham.

Ni en el millor dels escenaris predictius, qui va quedar ja embadalit en la seva presentació davant de públic a la Jazz Cava de Vic el febrer de 2013, hagués gosat preveure la progressió artística que la Graham ha desenvolupat aquests, encara no, dos anys. No s’hi val parlar de referències, d’acord. Però els bons aficionats al millor pop dels darrers 40 anys accediran a racons de la seva memòria musical i identificaran amb facilitat currículums evolutius similars, que han acabat esclatant amb èxit i, moltes vegades, esdevenint referents de la música moderna.

Afortunadament, tot el que es pugui escriure sobre el primer disc oficial de Núria Graham és sobrer. La música parla tant per ella mateixa que no cal ser gaire eixerit per comprendre, ja amb la primera escolta, que s’està davant de quelcom inusual, una obra gairebé major.Sense cotilles temporals, el pop sòlid, clàssic de la Núria transita en un reguitzell de temes impecables i moderns, evocadors com paisatges que vols escoltar -contemplar?- una i altra vegada. Addictiu, tot plegat. I, com tot artista aspira, inconfusible i genuí.

‘First Tracks’, la magnífica demo amb que Núria Graham va debutar de l’any passat, queda tan enrere que, ara mateix, ens preguntem quin serà el seu proper pas. Mentre això arriba, gaudirem, ara i aquí, del gran talent que hi ha darrera de ‘Bird Eyes’. Pop majúscul. El Segell

Per a més informació:
unknownmortalorchestra.com
www.nuriagraham.com
www.elsegell.com



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...