The Gramophone Allstars Big Band

The Gramophone Allstars publica el seu quart disc, Jazzmaica (Bankrobber, 2014), on busca el punt de trobada entre la música afroamericana dels seixanta i els ritmes jamaicans. El grup, ampliat ara fins al format de big band, explora i reescriu el camí recorregut dècades enrere pels músics de l'illa caribenya en descobrir per les emissores nord-americanes els hits del soul, el funk o el rhythm & blues.

Aquestes són ara les matèries primes del projecte Jazzmaica: temes clàssics de Stevie Wonder, Sam Cooke o Ray Charles al costat d'altres referents potser menys reivindicats com The Winstons, Jackson Sisters o Smokey Robinson. Els seus temes prenen una nova dimensió gràcies als sorprenents arranjaments, en clau jamaicana i amb la potència d'una big band. Tot un repte musical que, amb quinze músics sonant alhora, eleva a la màxima potència l'energia i l'explosivitat d'unes cançons que van néixer amb l'objectiu de fer ballar.

Jazzmaica representa l'aposta més ambiciosa en la trajectòria de The Gramophone Allstars. Una personalitat musical que ja s'ha plasmat en els discos Just delightin (Silver Bullets, 2008), Simbiosi (Liquidator, 2010) i Levitant a la deriva (Liquidator, 2011). Sis anys de treball intens que els ha dut a tocar al principal festival europeu de l'escena jamaicana, el Rototom Sunsplash, a fer de backing band del reconegutMr. T-Bone o a penjar un sold-out en la presentació del darrer disc a l'Auditori de Barcelona.

La banda, sota la direcció musical de Genís Bou, compta en el seu line-up amb alguns dels joves talents més sol·licitats de l'escena jazzística catalana com Judit Neddermann Lluc Casares, Vic Moliner o Adrià Plana. Bankrobber.

Fitxa artística:
Judit Neddermann: veu
Genís Bou: saxo tenor, saxo alt i flauta
Lluc Casares: saxo alt i soprano
Pau Vidal: saxo tenor i flauta
Pere Miró: saxo tenor i baríton
Pep Garau: trompeta i flugel
Andrés Tosti: trompeta i flugel
Pep Tarradas: trompeta i flugel
Albert Costa: trombó
Sidru Palmada: trombó
Adrià Plana: guitarra
Eloi Escudé: piano i teclats
Vic Moliner: baix i contrabaix
Jordi Rodríguez: percussió
Aleix Bou: bateria

Arranjaments i direcció musical: Genís Bou 

Per a més informació:
www.thegramophoneallstars.com
www.festivalconnexions.com
www.bankrobber.net

Tweet

Big Eril

Partícules elementals

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Divendres passat, més d'una vintena de músics pujaven a l'escenari de sala Apolo amb un emocionant repte: fusionar dos imaginaris musicals, el de les cançons amb ancestres folk d' El Petit de Cal Eril, i el de l'abstracció i la música improvisada de la David Mengual Free Spirits Big Band. El punt de partida eren les lletres de Joan Pons -'el petit' en qüestió- que de cop i volta es va fer gran. Big Eril, vet aquí el títol de tan espectacular aventura! 

Sense renunciar a la pròpia identitat i en perfecte consonància amb les partitures d'El Petit de Cal Eril i el seu microcosmos oníric i màgic, el contrabaixista David Mengual i la Free Spirits Big Band va donar nova forma al repertori de peces de Vol i dol (Bankrobber, 2010) i La figura del buit (Bankrobber, 2013), dos dels discos d'aquest nen -ara gran-, que es va situar a segona fila, dret, darrera el seu faristol, com un músic més d'aquesta completíssima banda de jazz. 

Tots junts a la recerca del matís, del detall sonor, atents a la constant transformació d'un nou univers musical, ple de contrastos.  Vestits de negre portaven pintats, a la samarreta i als pantalons, elements plàstics propis d'un llenguatge abstracte, de colors fluorescents d'efectes lluminosos sorprenents, com el d'alguns minerals, estranys i difícils de trobar, però espectaculars a les fosques! 

En el bis de la nit, van interpretar La fi. Mengual va ser substituït en la direcció de la orquestra pel trompetista Iván González que en una espècie d'improvització estructurada va 'conduir' els músics, amb gestos i senyals fetes amb la mà, al millor estil de Butch Morris. Impressionant!

Per a més informació:
www.bankrobber.net
www.facebook.com/DavidMengualFreeSpiritsBigBand
www.festivalconnexions.com

Tweet

Kiko & Refree

Sensación Térmica

Text: Marina Tomàs
Foto: Víctor Parreño

Ja fa temps que Kiko Veneno i Raül Fernández, Refree, transiten per camins musicals molt diversos, sovint curvilinis; el Kiko cantant per les voreres dels carrers d'aquella 'movida' i passant per la metamorfosis d'un flamenc viatger obert a la electricitat. I el Raül caminant pel punk i el hardcore melòdic, abans d'endinsar-se per terrenys més electrònics, però sense abandonar mai les guitarres contundents. Refree avança, reflexiu, i omple la seva motxilla de jazz, pop, folk, balada indie o cançó mediterrània...  Paral·lelament a la seva trajectòria com a compositor, Refree es consolida, a més a més, com a indiscutible prestigiós arranjador i productor d'artistes com Roger Mas, Josh Rouse, Las Migas, Nacho Umbert, Mala Rofríguez o Sílvia Pérez Cruz. 

Ara, fa poc més d'un any, els camins de Kiko Veneno i Refree es creuaven per crear Sensación Térmica (2013), un disc molt elogiat on Kiko torna als anys setanta en la seva versió més autèntica i atrevida, la producció del qual firmava Refree.

Dimecres passat a La [2] de l'Apolo i dins del cicle Curtcircuit, van fer un repàs de tots els temes del disc en què van treballar junts. Cançons clàssiques del repertori de Veneno, com Estava Lloviendo o Casa Cuartel, "aquesta és la cançó de Kiko que més m'agrada"- va confessar Refree, (del disc Está muy bien esto del cariño),  però feliçment interpretades des d'un territori comú entre el rock i l'experimentació.

També van tocar dos grans èxits del Veneno dels anys setanta: Los delinciuentes i Joselito -entranyable Kiko, sempre al costat dels perdedors!-, i una irreistible adaptació de La Leyenda del Tiempo de Camarón... Impossible oblidar-lo!

A l'escenari, els acompanyaven la potent banda  que completa el grup de Refree: Nico Roig (guitarra), Xavi Lloses (teclats), Miquel Sospedra (baix), i Oriol Roca (bateria) que va treure foc en les adaptacions de tres peces del repertori del nou disc de Refree -Nova Creu Alta (2013)- La festa, Kikirikí (amb Kiko cantant una estrofa en català) i Els nostres pares. 

La sorpresa final va ser Pau Riba que es va unir al grup per cantar Helena, desenganya't, del seu Dioptria.

En fi... En la singularitat està la bellesa. I el premi, en el camí.

Per a més informació:
www.kikoveneno.net
www.refreeweb.com
www.curtcircuit.com

Tweet

Marinah & Chicuelo

Rumba y Cosas

Text: Marina Tomàs

Foto: Víctor Parreño

Potser el concert de divendres passat a La [2] de l'Apolo sigui l'inici d'un nou viatge per aquella sultana de mercadillo que va recórrer els cinc continents repartint  alegría i temperament amb Ojos de Brujo. El cas és que la Marinah d'ara i el sò més mestís de la Marina d'abans es van tornar a deixar sentir, en un intent de donar nova vida a la rumba d'anada i tornada. I no estava sola: l'acompanyava la virtuosa guitarra de Juan Gómez 'Chicuelo', com sempre disposat a rodejar-se de gent capaç de d'oferir-li una altra versió del flamenc.

Tot i que de petit sommiava en ser cantaor, Chicuelo s'ha convertit en un dels guitarristes més sol.licitats per grans veus del flamenc com els catalans Miguel Poveda i Duquende amb qui col.labora habitualment. Divendres passat no era la primera vegada que Chicuelo actuava en el Connexions, al 2012 va tocar acompanyant a Sanjosex. També composa temes propis, ha editat dos àlbums, Cómplices (2000) i Diapasión (2007), i crea els seus espectacles que ha presentat arreu del món. Dirigeix musicalment la companyía de dansa japonesa de Shoji Kojima o la Korea Flamenco Company, per posar dos dels exemples més exòtics d'una llarga llista de col.laboracions. 

A l'escenari, Marinah i Chicuelo van estar recolzats per Carlos Sarduy al teclats, trompeta i congues, Israel Suarez, 'El Piraña' -gran col.laborador de Paco de Lucía- a la percusió, i Javi Martín , ex Ojos de Brujo també, al baix. Ben asseguts a la cadira i amb la guitarra flamenca sempre com a nexe van transitar per camins musicals molt diversos, amb tocs afrocubans. Van interpretar peces com l'havanera Mi madre fue una mulata, "un fandango pasado por el cante de Triana" -va dir la cantant-, o una buleria de Chicuelo "muy bonita" -va afegir- abans de baixar de l'escenari i barrejar-se entre el públic per aplaudir-lo també. Yambú o l'adaptació d'Arbolé, de Federico García Lorca, van demostrar la gran versatilitat musical d'aquesta dona, creativa i vital, que va acabar aixecant-se de la cadira per cantar Ríe Llorona per tornar a transmetre essència i caràcter.

Com va dir ella entre cançó i cançó "hay que aprender a estar cómodo en el sofá de otro!"...  No es pot expressar de manera més clara i maca de què va el seu llarg viatge.

Per a més informació:
www.marinah.es
chicuelo.com
tallerdemusics.com
www.festivalconnexions.com

Tweet