dilluns, 26 d’octubre del 2015

Maïa Vidal










Fur Voice


Nascuda a California, filla de pare franco-espanyol i mare germano-japonesa, MAÏA VIDAL porta els últims sis anys de la seva vida compartint residència entre Barcelona, Paris i Nova York. Vivència que atorga una part innegable d’inspiració i sonoritat a la seva música. 

Musa del  eclecto-pop, estil musical que ella mateixa ha batejat a partir de la barreja de gèneres tan dispars com la música folk, l’electrònica, i la world music, Maïa Vidal no ha parat de viatjar amb la seva proposta des de la publicació del seu àlbum debut de 2011 “God is My Bike”, nominat per al European Indie Album of the Year Award, junt amb els treballs de grups consagrats com Sigur Ros, Little Dragon y Adele. 

Un altre de les seves facetes més destacades és la de co-dirigir els seus videoclips, tant personals i onírics com les seves lletres. Sense anar més lluny, el video del single “Follow Me” va ser nominat a Millor Video Pop del Best Pop Video at the 2012 UK Music Video Awards, junt amb clips de Lana del Rey, Rihanna i Justice. 

Ara, després de viatjar per Europa, Japó, Sudamerica i els Estats Units, Maïa Vidal torna amb el seu tercer disc “You’re the Waves”, que conté una de les cançons de l’estiu “Our Place”, banda sonora de la campanya d’Estiu 2015 d’Estrella Damm i de “Vale”, el curtmetratge dirigit per Alejandro Amenábar. 

FUR VOICE és David Gracia. Nascut a Murcia, l’any 2006 es trasllada a Barcelona després de llicenciar-se en art dramàtic musical. Tot i haver estat vocalista d’una banda de speed metal als 18 anys -on va aprendre a desinhibir-se sobre l’escenari- a Barcelona treballa com a actor i cantant d’espectacles teatrals alhora que composa música per a teatre i dansa. Curtcircuit

Per a més informació:
www.curtcircuit.com
www.maiavidal.com


diumenge, 25 d’octubre del 2015

Low







Mike Noga


Low pone a tono


Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño


Lógico. Lógico que te guste Low. ¿Cómo no sentirse atraído por un grupo así? Es delicado, pero sabe tocar con manos firmes. Distante y cercano a la vez. “Es interesante”, dijo un trentañero entre el público. Pero interesante es quizás la palabra menos acertada pero definir algo realmente interesante. Al dúo liderado por Mike Noga (The Drones), no se le podría calificar igual. Pues si bien eran correctos pasaban desapercibidos al no aportar nada nuevo. Aún así, demostraron su esmero en la puesta en escena.

Onírico. Low es aquella persona con la que sientes la magia, porque te ha cautivado hasta el punto de sentirte inevitablemente atraído por ella. Aunque con una trayectoria de once discos es difícil no hacer cambios, se han mantenido fieles a su principal propuesta de valor: hacer que la armonía gravite en una elegante sensualidad. Vinieron de Duluth (Minnesota), ciudad conocida por tener un acuario y aparecer en la serie Fargo, a Barcelona para engatusar a los asistentes. Esto se puso de manifiesto cuando toda la sala se sorprendía de sí misma al escucharse cantar Landslide durante momentos que parecían no tener fin. Con su pop ambiental recrearon el clima hipnótico propio de una pareja que aún no son tal. Cuando hay seducción y encanto mutuo, los ojos transmiten una energía extraña al mirarse frente a frente, que es vivida como si de una ensoñación se tratase. Low podría ser la banda sonora de la mirada predecesora al primer beso.

WOW... Dijo el señor de detrás en la centésima de segundo silencioso antes de que estallen los aplausos. WOW, pensó la arrebosada Sala Bikini mientras chocaba las manos frenéticamente. ¡WOW!, gritaron algunos cuando comenzó What Part of Me. Poco importa que sea la séptima canción de un álbum Ones and Sixes (SubPop, 2015) que se lanzó el 11 de septiembre. La gente controlaba. Este es uno de esos grupos independientes que no están en los canales habituales de distribución, por lo que solo llegan a paladares musicales muy eminentes. De ahí que el viernes por las calles de Les Corts pulularan multitud de extranjeros, melómanos y artistas, como Oscar d'Aniello y Enric Montefusco, cantantes de los tristemente recién disueltos Delafé y las flores azules y Standstill, respectivamente. Al final del concierto, Alan Sparhawk dejó ver su lado humano cuando olvidó de cómo seguía la canción y la continuó improvisando. Demostrando que la belleza no siempre va encadenada con la perfección.

Per a més informació:

dijous, 15 d’octubre del 2015

A Contra Blues tribut a Jimi Hendrix + The Two

A Contra Blues


Mar Sanchez

Enric Gómez





A Contra Blues és una banda consolidada dins el panorama del blues estatal. Des que es va fundar l'any 2005 aquesta formació ha actuat en nombrosos escenaris, tant nacionals com internacionals, participant en certàmens com el Festival Internacional de Blues de Barcelona (2009), el Festival Internacional de Blues de Cazorla (2009) i el Festival Internacional des Deux Rivières (Belle-Isle-En-Terre, França, 2013), entre d’altres. A nivell discogràfic, A Contra Blues ha editat tres treballs discogràfics: A Contra Blues (2008), Chances (2013) i R&B (Rarezas & Blues), i ha enregistrat dues maquetes promocionals dels seus concerts al 2010 a la Sala Salamandra (A Contra Blues II) i al 2012 al Conservatori del Liceu (En vivo).
Al seu repertori trobem tradició i heterodòxia, barrejant-se de manera natural a l'interpretar, amb frescor i maduresa, tant clàssics com composicions pròpies. Fruit d'aquestes qualitats, les seves interpretacions combinen indistintament espontaneïtat i arranjaments elaborats.
Els seus shows enèrgics, de fins a 180 minuts de durada, són una experiència plena de força, solidesa i empatia. A Contra Blues viu per i pel directe, aconseguint amb les seves actuacions un feedback natural amb l'audiència i moments de clímax, tant a les dinàmiques més altes com als passatges més íntims. Una proposta que no deixa indiferent ningú.
Precisament, la implicació i força de la banda en els directes ha estat premiada en diverses ocasions: II concurs de directes Vitamina de Viladecans (2007), II concurs de la Societat de Blues de Barcelona (2009) i premi Festinoval (2009), destacant el premi aconseguit darrerament a l’European Blues Challenge 2014, celebrat a Riga (Letònia). 

The Two




De orígenes tan dispares como Isla Mauricio y Suiza, este dúo carismático y auténtico que bebe de las fuentes del blues criollo y del Delta, logra con su complicidad demostrar que la música es un lenguaje universal. Desde que lanzaron su primer disco “Sweet Dirty Blues” en noviembre de 2014, The Two no ha parado de recorrer el mundo con sus guitarras, logrando numerosos reconocimientos (han sido finalistas en el Blues Challenge International en Memphis, EEUU, en enero de 2015, y en marzo de este mismo año, repitieron final en el European Blues Challenge, en Bruselas). 
Han pasado (y pasarán) en este año en todos los festivales importantes de Europa de blues, jazz y folk, destacando el Montreux Jazz Festival, probablemente el festival mas importante de Europa y quizá del mundo, y en el que no participa cualquiera.

Sus conciertos son de gran diversión, incitando al público a embarcarse junto a ellos en un viaje lleno de emoción.

Per a més informació:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...