L'Albert Pla celebra els 25 anys
Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño Vidiella
25 anys i totes
les entrades venudes. Seria una nit especial, l’ambient de l’Acústica de
Figueres feia goig i a més, l’acompanyarien un bon grapat d’amics. Mitja hora
abans que comencés, una llarga filera feia cua per agafar lloc a la plaça Gala
– Dalí. La musa i el geni es van convertir en l’attrezzo d’una festa
d’aniversari on més d’un miler de persones es deixarien sorprendre pel tarannà
imprevisible de l’Albert Pla.
Al centre de
l’escenari, el sofà marró que ha traginat a cada actuació, ja olorava
l’expectació. Al seu voltant, els instruments estaven preparats. Els convidats,
alguns eren al camerino i d’altres, com el Gerard Quintana, tocant a la rambla.
Potser tampoc era tan estrany trobar una regadora rosa al costat del teclat, si
un cop començat el concert la primera cançó que corejaríem seria “si la barqueta és tomba”, i poc després, una veu
ens asseguraria: “lo siento mucho, no
volverá a ocurrir”.
El cas és que el pallasso Tortell Poltrona va ser l’encarregat de fer els honors per rebre, entre aplaudiments, ovacions i molts somriures al protagonista.
“Hola a tothom, què tal? Tot bé? Vale! Doncs jo també! Estic molt content d’estar aquí amb vosaltres i agraït que hagueu vingut a aquesta nit. Jo sóc l’Albert i...”, des del públic una noia li acabava la frase: “...a prop estàs molt guapo!”. I a ella li dedica la cançó Antònia Font.
“M’agradaria presentar una persona que per mi és un abans i un després de la música!” I Pau Riba, descalç, va cantar la Cançó 7a en colors.
La desfilada de convidats a partir d’aleshores va ser un no parar. A la rereguarda Pedro Páramo, el mànager, seguia atent i il·lusionat cada detall, ensenyant el dit polze a cada col·laborador.
El cas és que el pallasso Tortell Poltrona va ser l’encarregat de fer els honors per rebre, entre aplaudiments, ovacions i molts somriures al protagonista.
“Hola a tothom, què tal? Tot bé? Vale! Doncs jo també! Estic molt content d’estar aquí amb vosaltres i agraït que hagueu vingut a aquesta nit. Jo sóc l’Albert i...”, des del públic una noia li acabava la frase: “...a prop estàs molt guapo!”. I a ella li dedica la cançó Antònia Font.
“M’agradaria presentar una persona que per mi és un abans i un després de la música!” I Pau Riba, descalç, va cantar la Cançó 7a en colors.
La desfilada de convidats a partir d’aleshores va ser un no parar. A la rereguarda Pedro Páramo, el mànager, seguia atent i il·lusionat cada detall, ensenyant el dit polze a cada col·laborador.
La parella
electrònica The Pinker Tones, amb qui ja havia coincidit a l’espectacle infantil
“Rolf&Flor”, va acompanyar-lo per detallar que “per fer-ho tot fan falta
flors”.
És així com va començar a fer volar la imaginació, les pors, les fantasies. Perquè les cançons de bressol també han ocupat un racó de l’imaginari d'en Pla.
El somiatruites sabadellenc anava cantant contes i no perquè anéssim a dormir si no perquè somiéssim amb ell. Mentrestant, l’home del meu costat li deia al seu fill de 7 anys: “te’n recordes? Aquesta cançó te la cantava de petit”.
És així com va començar a fer volar la imaginació, les pors, les fantasies. Perquè les cançons de bressol també han ocupat un racó de l’imaginari d'en Pla.
El somiatruites sabadellenc anava cantant contes i no perquè anéssim a dormir si no perquè somiéssim amb ell. Mentrestant, l’home del meu costat li deia al seu fill de 7 anys: “te’n recordes? Aquesta cançó te la cantava de petit”.
I no eren els
únics que comentaven la jugada, ja que mentre es presentava el proper duet, un
parell de dones anaven murmurant: “ja ho
veuràs, són increïbles!” La Sílvia Pérez va cantar Papa jo vull ser torero i abans que Raúl Fernández s’hi incorporés, tothom va aclamar un dels himnes
del cantautor.
Seguidament, el Quimi Portet equipat amb ulleres de sol, camisa de flors i còctel va sortir per brindar talment com si fos un Sunny Day.
Seguidament, el Quimi Portet equipat amb ulleres de sol, camisa de flors i còctel va sortir per brindar talment com si fos un Sunny Day.
Mica en mica
anàvem reconeixent les cares de l’Albert. El provocador, saltant sobre el sofà
i cremant dictadures. L’excèntric, posant-se “les llums d’emergència” al cap per
passejar entre el públic. I el
desafiador: “lo que de verdad me gustaría
es salir a la calle y que me parara la policia para negarme a todo lo que me
pidiera”.
Un pla estratègic al que s’hi van sumar les mans flamenques de Tomasito. Va ser ell, esperit salvatge, qui mentre feia un zapateado desbotonant-se la camisa, es complementava amb la fogositat del guitarrista Diego Cortés. Però el que realment es va convertir en una selva, va ser el moment en què afegint-s’hi el Gerard Quintana van interpretar Insolación, saltant i corrent per l’escenari.
Enmig del xou, els últims que faltaven per acabar-ho de rematar, eren els Estopa, amb Joaquin el Necio.
Un pla estratègic al que s’hi van sumar les mans flamenques de Tomasito. Va ser ell, esperit salvatge, qui mentre feia un zapateado desbotonant-se la camisa, es complementava amb la fogositat del guitarrista Diego Cortés. Però el que realment es va convertir en una selva, va ser el moment en què afegint-s’hi el Gerard Quintana van interpretar Insolación, saltant i corrent per l’escenari.
Enmig del xou, els últims que faltaven per acabar-ho de rematar, eren els Estopa, amb Joaquin el Necio.
Un cop pujades les escales, els convidats ja no van voler baixar-les. La rumba dels de Cornellà era ballada pel Quintana i pel Tomasito; i la Maria Rodés, la Sílvia Pérez i la Judit Farrés improvisaven un trio femení de cors. L’Ivan Telefunken ens mostrava com aquella regadora rosa era un instrument de vent que enlairava bombolles i que unes tisores, al retallar l’aire, feien percussió.
Tots junts eren el retrat de la diversitat, del contrast. Una colla d’amics vinguts d’arreu i units per celebrar que la “juerga” d'en Pla ja ha arribat al quart de segle. I això fins i tot és motiu perquè el Pau Riba acabi amb perruca, sostens i calces vermelles.
El públic seguia
mantenint les celles encorbades de tanta sorpresa i complicitat. Són molts anys
de trencar esquemes, d’escandalitzar i de desconcertar per no donar cap més
imatge que la seva pròpia autenticitat.
Mentre les
campanes anunciaven que eren tres quarts de dues, la plaça daliniana va
recórrer mitja Catalunya de festa en festa, concloent: “Bona nit, molt bona nit, me’n vaig al llit estic borratxo sóc feliç!”.
Va arribar l’hora de plegar, l’escenari es va buidar fins arribar a la última imatge del concert: el Tortell Poltrona estirat al sofà, somrient davant d’un públic que corejava: “No somos nada, res, nothing, rien.”
Per a més informació:
www.albertpla.com
www.festivalacustica.cat
Va arribar l’hora de plegar, l’escenari es va buidar fins arribar a la última imatge del concert: el Tortell Poltrona estirat al sofà, somrient davant d’un públic que corejava: “No somos nada, res, nothing, rien.”
Per a més informació:
www.albertpla.com
www.festivalacustica.cat
Tweet
