Albert Pla celebra 25 anys

L'Albert Pla celebra els 25 anys

Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)

Foto: Víctor Parreño Vidiella

25 anys i totes les entrades venudes. Seria una nit especial, l’ambient de l’Acústica de Figueres feia goig i a més, l’acompanyarien un bon grapat d’amics. Mitja hora abans que comencés, una llarga filera feia cua per agafar lloc a la plaça Gala – Dalí. La musa i el geni es van convertir en l’attrezzo d’una festa d’aniversari on més d’un miler de persones es deixarien sorprendre pel tarannà imprevisible de l’Albert Pla.

Al centre de l’escenari, el sofà marró que ha traginat a cada actuació, ja olorava l’expectació. Al seu voltant, els instruments estaven preparats. Els convidats, alguns eren al camerino i d’altres, com el Gerard Quintana, tocant a la rambla. Potser tampoc era tan estrany trobar una regadora rosa al costat del teclat, si un cop començat el concert la primera cançó que corejaríem seria “si la barqueta és tomba”,  i poc després, una veu ens asseguraria: “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”. 
El cas és que el pallasso Tortell Poltrona va ser l’encarregat de fer els honors per rebre, entre aplaudiments, ovacions i molts somriures al protagonista. 

“Hola a tothom, què tal? Tot bé? Vale! Doncs jo també! Estic molt content d’estar aquí amb vosaltres i agraït que hagueu vingut a aquesta nit. Jo sóc l’Albert i...”, des del públic una noia li acabava la frase: “...a prop estàs molt guapo!”.  I a ella li dedica la cançó Antònia Font.
“M’agradaria presentar una persona que per mi és un abans i un després de la música!” I Pau Riba, descalç, va cantar la Cançó 7a en colors. 
La desfilada de convidats a partir d’aleshores va ser un no parar. A la rereguarda Pedro Páramo, el mànager, seguia atent i il·lusionat cada detall, ensenyant el dit polze a cada col·laborador.

La parella electrònica The Pinker Tones, amb qui ja havia coincidit a l’espectacle infantil “Rolf&Flor”, va acompanyar-lo per detallar que “per fer-ho tot fan falta flors”. 
És així com va començar a fer volar la imaginació, les pors, les fantasies. Perquè les cançons de bressol també han ocupat un racó de l’imaginari d'en Pla. 

El somiatruites sabadellenc anava cantant contes i no perquè anéssim a dormir si no perquè somiéssim amb ell.  Mentrestant, l’home del meu costat li deia al seu fill de 7 anys: “te’n recordes? Aquesta cançó te la cantava de petit”.

I no eren els únics que comentaven la jugada, ja que mentre es presentava el proper duet, un parell de dones anaven murmurant: “ja ho veuràs, són increïbles!” La Sílvia Pérez va cantar Papa jo vull ser torero i abans que Raúl Fernández s’hi incorporés, tothom va aclamar un dels himnes del cantautor. 

Seguidament, el Quimi Portet equipat amb ulleres de sol, camisa de flors i còctel va sortir per brindar talment com si fos un Sunny Day.  

Mica en mica anàvem reconeixent les cares de l’Albert. El provocador, saltant sobre el sofà i cremant dictadures. L’excèntric, posant-se “les llums d’emergència” al cap per passejar entre el públic.  I el desafiador: “lo que de verdad me gustaría es salir a la calle y que me parara la policia para negarme a todo lo que me pidiera”. 
Un pla estratègic al que s’hi van sumar les mans flamenques de Tomasito. Va ser ell, esperit salvatge, qui mentre feia un zapateado desbotonant-se la camisa, es complementava amb la fogositat del guitarrista Diego Cortés. Però el que realment es va convertir en una selva, va ser el moment en què afegint-s’hi el Gerard Quintana van interpretar Insolación, saltant i corrent per l’escenari.  
Enmig del xou, els últims que faltaven per acabar-ho de rematar, eren els Estopa, amb Joaquin el Necio.

Un cop pujades les escales, els convidats ja no van voler baixar-les. La rumba dels de Cornellà era ballada pel Quintana i pel Tomasito; i la Maria Rodés, la Sílvia Pérez i la Judit Farrés improvisaven un trio femení de cors. L’Ivan Telefunken ens mostrava com aquella regadora rosa era un instrument de vent que enlairava bombolles i que unes tisores, al retallar l’aire, feien percussió. 

Tots junts eren el retrat de la diversitat, del contrast. Una colla d’amics vinguts d’arreu i units per celebrar que la “juerga” d'en Pla ja ha arribat al quart de segle. I això fins i tot és motiu perquè el Pau Riba acabi amb perruca, sostens i calces vermelles.

El públic seguia mantenint les celles encorbades de tanta sorpresa i complicitat. Són molts anys de trencar esquemes, d’escandalitzar i de desconcertar per no donar cap més imatge que la seva pròpia autenticitat.

Mentre les campanes anunciaven que eren tres quarts de dues, la plaça daliniana va recórrer mitja Catalunya de festa en festa, concloent: “Bona nit, molt bona nit, me’n vaig al llit estic borratxo sóc feliç!”. 

Va arribar l’hora de plegar, l’escenari es va buidar fins arribar a la última imatge del concert: el Tortell Poltrona estirat al sofà, somrient davant d’un públic que corejava: “No somos nada, res, nothing, rien.”

Per a més informació:
www.albertpla.com
www.festivalacustica.cat

Tweet

Mas i Mas Festival clausura amb Aloe Blacc

Aloe Blacc, la sensualitat del soul

Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño Vidiella

Després d’haver vestit l’estiu barceloní amb més de 200 actuacions, que van acollir 36.000 assistents a diversos espais com el Poble Español o el Barri del Born; després d’haver tastat gustos tan variats com el flamenc i el jazz, i que l’agost ja arribés a les seves acaballes; el Festival San Miguel Mas i Mas va concloure la seva dotzena edició. I per fer-ho va escollir l’escenari del Palau de la Música Catalana, un espai modernista on diverses muses esculpides hi representen la música de tots els temps i de tots els indrets del món. I precisament, des de Califòrnia, va ser des d’on va arribar el darrer convidat de luxe: l’Aloe Blacc.

Com a preàmbul, la vallesana Izah, amb un vestit curt i vermell, va ser l’encarregada d’anar-nos submergint al soul. Transmetent-nos la sensació d’estar surfejant al Pacífic entre línies de baix. La jove promesa de la nova escena catalana del Rhythm & Blues, ens va presentar el seu debut discogràfic que just a principis d’any havia editat: Izahblues. 

Amb precisió i delicadesa, combinant el castellà amb l’anglès, la nova revelació va interpretar temes com el “One more day”. Un cop acabada la seva actuació, amb un ram de roses entre les mans, la ja batejada com a princesa del soul, va acomiadar-se per donar pas al convidat estrella de la nit.

Les llums vermelles es van encendre i els instruments en una llarga introducció, anaven lluint i assaborint les primeres pistes, incrementant l’expectació. Mentre tots els ulls buscaven al soulman d’origen panameny, de cop i volta va aparèixer sota un barret negre i amb una energia incombustible. Ja en un principi, mentre agraïa que ens haguéssim reunit en aquest espai per celebrar el valor de la vida; des de les llotges un dels fans, en un crit, va proclamar l’essència de la seva música: “Love is the answer!”.

El públic s’incorporava al tempo aplaudint, quan l’Aloe ho demanava o quan l’eufòria se’ls hi escapava de les mans. Els vents responien. A “Hey Brother” ja va mostrar com el soul es traduïa als moviments del seu cos. Movent-se amb una agilitat sorprenent, com si els seus peus llisquessin sobre l’escenari i el seu cos fos un instrument més. I quan més s’entregava, menys vergonya tenia el públic per aixecar-se, ballar i cantar els hits. Fins i tot quan interpretava el tema que el va disparar a la fama mundial “I need a dollar”, tot el Palau de la Música s’hi va afegir per passar comptes tot reclamant: “a dollar is what I need, hey hey!”.

També va recordar que la seva tasca com a músic era oferir al món sentiments positius, esperançadors. Si una de les missions del soul es connectar amb l’ànima, ell ha fet un pas més, ja que a través de la música s’ha convertit en un activista social. Al costat de la seva dona Maya Jupiter, han contribuït a diverses causes com la defensa del drets dels immigrants i la lluita contra el sida i la malària. És ell el primer en afirmar que aprofita la popularitat del seu altaveu per reafirmar i difondre el seu compromís social.

El repertori va estar format pel recull d’èxits que dia a dia sonen a la ràdio. Allargats i revestits de gèneres com el funk, els ritmes brasilers o el hip hop amb el que va marcar els seus inicis. Els contratemps del saxo i la trompeta, els solos de teclats i guitarres, el baix i la bateria incitant el ball. I ell repartint l’espiritualitat que defineix el seu tercer disc Lift your Spirit. No va tardar massa en arribar el single: “You can tell everybody, I’m a man”. Sí. Un home de barret negre, americana i sabates enllustrades que sap difondre optimisme. I bon rotllo. Mentre buscava la mirada del públic per dirigir-los-hi el “You make me smile”, els hi va suggerir que era un bon moment per abraçar al qui tinguis al costat. Tan és qui fos.

Perquè si us insinuava que més que el Palau de la Música, semblava l’Apolo és perquè el “Wake me up”, (èxit fruit de la col·laboració amb el dj suec Avicii) va convertir aquesta sala mística i solemne en una autèntica discoteca. A la darrera cançó, “Yes you can do this” va donar permís perquè qui volgués, pugés a l’escenari a ballar. Ràpidament una multitud es va engrescar i ell va desaparèixer, deixant com a testimoni, l’optimisme de la seva música.

Per a més informació:

www.aloeblacc.com

izah.es
www.masimas.com

Tweet

Ara Malikian i OSV

Ara Malikian, l'inconformista simfònic

Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)

Foto: Víctor Parreño Vidiella

Les barques dels pescadors estan ancorades. La lluna també ha recollit els últims turistes de la badia de Sant Feliu de Guíxols. Arran del port va arribant la nova tripulació. La que navegarà amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i la que es deixarà endur pel timó de l’Ara Malikian.

La Costa Brava ha obert el pany de la 52 edició del Porta Ferrada, per rebre al músic libanès. Reconegut internacionalment com un dels violinistes més brillants de la seva generació. És la seva llum i el seu carisma el que deixa meravellat cada públic amb el que coincideix i cada crítica que sedueix.

L’orquestra afina. Entra el director, Rubén Gimeno. Alça la batuta i El somni d’una nit d’estiu introdueix l’obertura. Fèlix Mendelssohn des del romanticisme alemany clica l’ullet a Malikian que després d’aquest preàmbul, on la idiosincràsia de cada instrument ens ha donat la benvinguda, entrarà i serà rebut per un públic expectant.

El concert per a violí i orquestra en mi menor op.64. és el primer reflex del seu virtuosisme. L’expressivitat i el caràcter d’aquell nen prodigi que mentre la guerra libanesa feria els carrers, sota terra, en refugis antiaeris, convertia el violí en la seva joguina, en el seu amagatall. Potser per això està tan unit a ell. De manera que entre els dos formen un nou cos, una sola ànima.

Tot i ser solista no s’aferra al protagonisme, sinó que interactua constantment amb l’orquestra. Gestos de complicitat amb els músics, mirades de reüll amb el director i introduccions plenes d’humor amb el públic. Després d’un descans de quinze minuts, l’obertura Il barbiere di Siviglia marca la segona part, on s’anima a descriure la peculiaritat de Rossini, defentsant-se prou bé en castellà: “Todo el mundo amaba su música y decidió mandar todo por ahí, dejar la música y empezar a cocinar”.

Sota els penya-segats que enquadren mar i muntanya, a la Fantasia sobre Carmen de Pablo Saraste torna a revifar la seva energia. Malikian no només interpreta, sinó que en el fons també reivindica. Perquè amb el seu exemple allunya la mirada elitista que sovint s’atribueix a la música clàssica. Trenca els tòpics simfònics. Fins i tot, cap a l’acabament bromeja amb el protocol del concert: “En el último tema del concierto teníamos que hacer ver que nos íbamos  y volver. Hacer un teatro como si nos fuéramos y luego ser caprichosos y tocar alguna propina. Todo esto no lo vamos a hacer. Nos quedamos bien a gustito a aquí y seguimos tocando”.

Reinterpreten el tercer moviment de Mendhelssohn. El seu cos, en comptes de tocar amb la típica rigidesa, es mou contínuament. Tradueix el que sent en batzegades d’emoció. El sentiment s’expandeix. Camina per l’escenari entre els seus compatriotes, i després baixa tocant, tot sol, entre el públic. Aquells que des dels seus seients també l’han ajudat a remar. És així com passeja pel Porta Ferrada com si ja fos casa seva.

Amb l’arquet ha encès les cordes. Transformant la música en moviment. La passió que sent endins, ha explotat cap enfora. La cabellera espessa i arrissada ha pronunciat la seva fogositat. Malikian és una ploma de foc que escriu el que no apareix a les partitures.

Per a més informació:
www.aramalikian.com
www.osvalles.com
www.festivalportaferrada.cat

Tweet