Canet Rock, llibertat de sol a sol
Text: Gemma Ventura Farré (@GemmaVentura90 / lallumesviva.blogspot.com)
Foto: Víctor Parreño
Barrets de palla, ulleres de sol i totes les entrades venudes. Aquesta era la primera imatge que oferia el recinte del Pla d’en Sala, en una tarda que obria les portes al contrast generacional. Colles d’amics vingudes d’arreu dels Països Catalans. Avis, pares i fills entonant les mateixes cançons. Fins i tot, entre braços i cotxets, els més menuts eren bressolats per les primeres cançons del Canet Rock.
Músics i públic, van recuperar el fil històric i emotiu de les edicions dels anys 70. No només es va evocar un continu gest de complicitat i d’apropament al passat, sinó que van aconseguir reinventar-lo. Els temps han canviat, sí, però la música continua tenint una dimensió social molt important a Catalunya. I potser no es tracta de perseguir l’etiqueta del rock, de filar prim amb els estils i passar-los per un filtre catalogador; sinó de valorar l’actitud, el compromís i la varietat musical que tenim. Perquè durant més de 13 hores, el Canet Rock va oferir una carta on tothom hi podia trobar els seus gustos i reconèixer les seves predileccions.
A mesura que caminaven, o més aviat ballaven les hores, l’escenari s’anava endinsant en un viatge cronològic, on es van succeir les propostes dels principals moviments dels darrers 40 anys. Una combinació que clicava l’ullet al rock català, que repassava la Nova Cançó amb la veu del Manu Guix, i que s’apropava a referents de l’actualitat com Txarango, els Amics de les Arts, Manel, Love of Lesbian o Joan Dausà.
Les estelades i els crits d’independència entre cançó i cançó revelaven un dels punts en comú entre aquesta edició i les que se celebraven als 70: el reclam de la llibertat. Un esperit reivindicatiu que durant el concert, grups com els Pets també van defensar: “Amb Felip VI recuperarem la independència!”, amb aquesta contundència Lluís Gavaldà va donar entrada al “Jo vull ser rei” sota un cel ple de bombolles.
L’Elèctrica Dharma i el Jaume Sisa, que hi repetien actuació després de gairebé 40 anys, van protagonitzar un dels moments més emotius. La Dharma va homenatjar a l’Esteve i al Josep Fortuny mentre, paral·lelament a l’actuació, es projectaven imatges dels dos músics. El Sisa va tornar a interpretar amb la guitarra “Qualsevol nit pot sortir el sol” i just després s’hi va afegir Manel, fent una col·laboració que enllaçaria dues generacions.
